En poc temps, un mes, han desaparegut dues de les veus clares i dels cervells lúcids que vivien a les nostres comarques: En Jaume Curbet, fa un mes, en Carles Navales, dijous passat. Tant diferents i tant semblants. Honrats i brillants. D'insubornables principis. Una primavera rica en pluja, en verd, en esplendor vital, ha estat, també, el moment de la seva mort. Com si ja no poguessin suportar viure en una societat que observa entre indiferent i satisfeta el declivi dels valors de la solidaritat, la convivència, del dret a la ciutadania, del vell principi de què un home és un home. Però en les tardes més ombrívoles, sense cap raig de sol, pot albirar-se alguna furtiva esperança. El mateix dijous al matí, d'una manera clara, entenedora i contundent, un altre cervell lúcid, Felipe González, afirmà que si cal destinar un 1% més del PIB a la sanitat pública espanyola que es faci, perquè és un exemple per als països de l'entorn, perquè és motor de creixement científic, tecnològic i econòmic, perquè costa per habitant la meitat que el sistema americà (que deixa 50 milions de ciutadans fora), perquè és universal, perquè aquest 1% del PIB es pot finançar amb l'eliminació d'institucions polítiques obsoletes, com les Diputacions, ens provincials anteriors - i duplicats - per les comunitats autònomes. El debat és on s'estalvia. Si en el necessari o l'accessori. És necessària la salut perquè beneficia la qualitat de vida de tots els ciutadans. Són prescindibles diputacions -i consells comarcals- perquè no aporten benestar al ciutadà, sols als interessos endogàmics d'una estructura i una classe política que s'ha de posar les piles. Són prescindibles centenars d'ajuntaments perquè no aporten res més que despesa innecessària i "campanilisme" pallús.
