El xiulet

Héctor Martínez. (Girona)

Títol suggeridor, molts ja deuen haver reconegut de què vull escriure o més ben dit, de qui vull parlar-vos. M'adreçava a fer un encàrrec, amb relativa pressa, i envoltat per la música ensordidora dels meus auriculars quan quasi sense adonar-me'n vaig percebre que a la taula d'aquella terrassa del centre (i no la de la cançó de l'Albert Pla) hi havia, també amb auriculars i concentrat en la seva agenda, en Carles o, com molts el coneixem, El Xiulet. Vaig conèixer en Carles ara farà uns anys. Vam coincidir en un hospital i tal com ell em va dir aquella mateixa tarda li agrada trobar-me perquè de tots (o una gran part) d'aquells amb qui vam coincidir i compartir estones a la sala d'espera del semisoterrani de la unitat d'oncologia i radiologia del Trueta, malauradament, som dels pocs que encara quedem actius (maleït eufemisme!). Però no vull escriure sobre com n'és tot plegat de trist, o de la melancolia de la situació i, ni molt menys, generar compassió. Ans al contrari! El que volia expressar-vos és la necessitat de veure la vida com la viu en Carles: al límit. Un home sencer, ple de vitalitat, que s'ha passat mitja vida xiulant i l'altre meitat explicant el seu "gran do" a escèptics i ?malanats i que ara a més dedica una part important del seu temps a elaborar conferències i xerrades a tot tipus de gent exposant la seva vivència i de com la música, les ganes de viure i, com ell mateix diu, "els seus collons" l'han fet ser qui és. Si passegeu pel centre de Girona i veieu algú engrescat amb uns auriculars i una agenda o un petit bloc de notes alhora que taral·leja una cançó amb el so característic d'aquell nen que ha après a xiular i que no gosa deixar de fer-ho en tot el dia, pareu-vos, convideu-lo a un bon cafè i gaudiu de la necessitat de viure del meu amic Carles.

L'estàtua del brigadier Josep Cabrinetty i Cladera

Joan Giménez Ràfols. (Puigcerdà)

Guardo el record de l'estàtua del brigadier Cabrinetty, per les fotografies de l'època que tenim molts de nosaltres a casa. Em fa il·lusió, molta il·lusió veure que el somni i l'entusiasme de l'Aucer -Associació Universitària de Cerdanya-, entre altres, serà ben aviat una realitat. Les donacions que s'han aportat fins ara no cobreixen la totalitat de l'obra. És hora que tots ens hi posem. Vull dir amb això que no hi caben les excuses que s'han donat sobre si calia o no fer la remodelació de les places. És cert, la nostra vila l'han tancada amb pany i forrellat. Temps hi haurà per recriminar els responsables del mal que s'ha fet. Les últimes eleccions municipals en són una prova -el resultat de les urnes és inapel·lable-. L'autoritat, no és més que el poder acceptat, reconegut i legítim d'una persona en la seva subordinació a les normes del dret i al poble que l'ha escollit. Mai li pot donar l'esquena. El comerç està dolgut i raó tenen per estar-ho. Si hi sumen una profunda crisi i li afegim el tancament de la vila, la manca de places de pàrquing gratuïtes, independentment que algun pueril i superb ens titllés "d'imbècils" només ens queda abaixar la persiana, tancar la porta, i deixar les claus sota la catifa. No obstant això ben cert és que, com he dit al principi, les places no poden ésser l'excusa per deixar de contribuir que aquest monument ocupi un lloc d'honor a la plaça que, afortunadament, encara conserva el seu nom. Dic això ja que fa uns anys algú, amb idees messiàniques, desconeixent la història de la nostra Vila, ja que procedia de fora, va manar i ordenar que l'obelisc de la plaça dels Herois, construït amb marbre roig d'Isòvol i inaugurat el 14 d'abril de 1883, se li canviessin les plaques originals que honoraven els defensors de la Vila pel sol fet que estaven escrites en castellà. El recordat Sebastià Bosom, em digué que aquest obelisc forma part del Patrimoni de la Generalitat i que les plaques de cap de les maneres les podien haver tocat. Poden vostès comprovar-ho fins i tot amb la forma barroera com els operaris varen deixar la seva empremta als escaires del monòlit ¿É? Per acabar, si els nostres avantpassats varen contribuir econòmicament que Josep Cabrinetty tingués una estàtua, destruïda vilment per la barbàrie anarquista el 1936, amb més motiu tenim tots plegats la ineludible obligació de recuperar-la. No hi poden haver les ?clàssiques excuses del mal pagador.

S'ha d'acabar la cacera indiscriminada

josep maria jalle benítez. (Sant Julià de Llor)

S'ha d'acabar la cacera indiscriminada. Astorat, he vist com caçadors desaprensius disparaven ben a prop de cases habitades -a vegades, fins i tot, gairebé dins dels límits de la zona urbana del meu poble-, també he vist com mataven per divertiment tota mena d'animals com cormarins, gavines o pardals. Els ocells fluvials i la resta d'animals han de ser protegits més enllà dels delimitats parcs naturals. Les conques dels rius, com la del Ter, han d'estar lliures de tota activitat de caça sinó volem que les massa limitades reserves existents no serveixin per a res. Normalment, es justifica aquesta activitat ancestral, molesta, perillosa i perjudicial a fi d'eliminar certes espècies que, faltades de depredadors, creixen massa i ens destrossen camps i collites, com senglars i conills; però les aus aquàtiques no fan mal a ningú i donen bellesa al territori. La cacera indiscriminada s'ha d'acabar, no només per a salvar aus i bèsties que ens ha costat molt temps i recursos repoblar o fer possible que tornessin; sinó també per la nostra pròpia seguretat vital. La cacera és una activitat evidentment perillosa; psicològicament perjudicial (violenta); profundament molesta; mediambientalment catastròfica per la biodiversitat; des del pla de la seguretat cívica una amenaça evident, i només falta que socialment sigui considerada una pràctica arcaica i intolerable. A més caçadors, més armes i consegüentment més risc d'assassinats i de delictes. Ha de quedar clar que les ?armes només tenen una finalitat: la de matar, és per això que ens hi juguem tant.