Els fets ocorreguts aquest dimecres al Parlament de Catalunya, que he viscut en primera persona, ens obliguen a reflexionar i a revisar amb profunditat la política i la societat que vivim. Res és casual, en tot cas, sempre l'atzar s'acompanya de necessitat. La violència com a forma de comunicació és la història d'un fracàs personal o col·lectiu.

Impedir que els diputats al Parlament de Catalunya puguin accedir al ple de debat de pressupostos a través de coaccions, agressions de tot tipus, a part d'un delicte, és l'evidència del menysteniment de la democràcia. Si fossin una minoria antisistema, sense una elaboració prèvia social i intel·lectual d'indignació davant d'un malestar social, podríem deixar-ho només en mans dels cossos de seguretat i de la justícia. Però ara toca comprendre el moviment de base de malestar social construït al llarg dels darrers temps.

La societat ha canviat, com diu Eudald Carbonell; estem davant d'una revolució científico-tecnològica de gran abast, equiparable a la revolució industrial. La globalització de l'economia, del sector financer, de la informació i la comunicació, de les migracions, ens generen una vida immediata, amb una inseguretat vital, però alhora una excusa per no valorar la cultura del que jo puc fer, del compromís, de la necessitat de reconstruir la confiança i els projectes col·lectius. Sense acceptació d'autoritat no hi ha ordre democràtic. Cal defensar radicalment la democràcia per poder canviar-la, millorar-la.

La política ha perdut poder, pes, capacitat de decidir davant de la globalització. No hi ha política mundial democràtica que governi l'economia, els sectors financers. Els Estats han perdut capacitat regulatòria dels mercats, del capitalisme especulatiu i ara això afecta l'economia familiar o empresarial.

Hi ha crítica a la política, especialment de l'esquerra progressista per no resoldre els problemes de la gent, i és veritat en molts casos, però en moltes ocasions perquè les decisions ja no són a l'abast local o nacional de Catalunya o de l'Estat i en ocasions ni d'Europa.

I ara què? Tot menys pensar que res està al nostre abast. És més fàcil magnificar que tot està malament, que la culpa és sempre dels altres que actuar acceptant i explicant les limitacions de la política.

- Recuperar l'autoritat com a valor social. Autoritat professional (professionals sanitaris, docents, cossos seguretat, jutges, periodistes...) i la personal-familiar. Obligar a cadascú també a tenir mèrits perquè sigui valorada, reconeguda. La construcció de la persona i la comunitat acaba sent el rellevant. L'educació formal, l'emocional com a eix a cultivar.

- Recuperar el crèdit de la política. La política en el fons i la forma ha de ser creïble, rigorosa, consistent, amb sentiment, però defugint del exhibicionisme emocional, molt propi dels nostres temps. Si no triomfen els abstencionistes, els indiferents, els messiànics, els populistes, els xenòfobs, els simplistes que ens porten a perpetuar la fractura social, la societat líquida sense construcció real de projectes sòlids en l'àmbit de barri, poble, ciutat o Catalunya.

Canvis en les lleis electorals poden ajudar a tenir més proporcionalitat i proximitat entre votants i electes. Llistes obertes dins els partits, elegir potser alcaldes o president.

- Construir esperança des de la confiança d'un horitzó compartit que permeti política i societat, acceptant les limitacions, tenir un model econòmic i social que doni oportunitats de treball i de vida, minimitzant les desigualtats. Res és fàcil però segur que res és possible sense esforç i compromís. Especialment parlar directament al joves que tenen moltes més oportunitats que mai de formació i han de tenir-ne de vida, però prioritzant la cultura de l'emprenedoria.

Caldran canvis en les formes de lideratge i en les aliances entre els que des del pensament crític volen construir i no deconstruir la democràcia en aquesta societat tan canviant.

Les crisi són oportunitats de canvi i ara toca refundar les bases però necessitem parlar sempre de la primera persona del plural, nosaltres.