Aquell empresari portava la bandera de l'esperança. Gràcies al seu coratge, els quinze treballadors de la petita fàbrica podien menjar. Li devien la feina i li agraïen no estar a l'atur. No tenia importància que cobressin en nòmina només dos terços del salari, i la resta de diners dintre un sobre groguenc que la secretària repartia a final de mes. Tampoc protestaven pel fet que el patró s'estalviés un grapat de calés en no declarar el sou íntegre a la Seguretat Social. Ells també s'escapolien de liquidar la part corresponent de l'IRPF del que rebien de sotamà.
Creien a ulls clucs que l'empresari sempre tenia raó. Si exigia treballar quaranta-cinc hores a la setmana (cinc més de les pactades en el conveni i sense cobrar-les) era per augmentar la productivitat. Si ?maleïa els bancs quan li negaven un crèdit era perquè no ajudaven els qui, com ell, creaven riquesa. Si posava a caldo els seus rivals era perquè rebentaven preus en detriment de la qualitat. Si volia ser competitiu era per vendre els productes a l'estranger.
Recapitulant, servien a un líder empresarial, atrafegat per engrandir el negoci, delerós per innovar i entestat a oferir bons productes.
Un dia, però, va acomiadar cinc treballadors. Calia reduir la producció per la davallada de les vendes. Als qui es van quedar els va rebaixar el sou un 10%. Tots ho van acceptar. Tothom va callar. Era un bon empresari. No era culpable de la crisi.
Malgrat les dificultats, l'emprenedor es va agenciar una maquinària de segona mà per produir igual quantitat en menys temps. Sis empleats més van anar al carrer. Els quatre restants van assumir el ritme frenètic de producció perquè el bon empresari sabia com treure'ls el suc.
Un dia, però, farts de ser espremuts com una llimona, els quatre obrers van tocar el dos per fer-se socis de la cooperativa creada pels seus antics companys. Tots eren conscients que sense treballadors no hi havia empreses i, a la vegada, existien empreses sense patrons on es decidia de comú acord quant produir i com repartir els guanys o assumir les pèrdues.
Per la seva part, l'empresari va agafar gent mancada de formació i experiència als quals pagava una misèria, però un percentatge dels productes fabricats sortien defectuosos.
Al cap d'un temps, la cooperativa autogestionada pels quinze treballadors aconseguia arrabassar la clientela a l'empresari.
Un matí, la fàbrica no va obrir les portes. Males llengües esbombaren que el patró s'havia fugat a les Illes Caiman amb la secretària.
Es tractava d'un personatge sense escrúpols capaç de tot per tal d'aconseguir beneficis? No, i ara! Era un bon empresari!
