Resulta còmica la indigència intel·lectual, moral i fins emocional amb la qual alguns intenten afrontar el moviment dels indignats o 15-M. Es veu que és un plat massa pesat per als seus estómacs, pesadesa compatible amb la suposada imprecisió i lleugeresa, presumpte pecat original d'aquest moviment que molts no estan disposats a perdonar. Però aquest és, precisament, el seu mèrit i riquesa: són carn crua, impuls pur, queixa de l'ànima. Que ningú s'inquieti: ja començaran a fossilitzar-se, abans fins i tot que hagin cristal·litzat. En néixer, cal morir.

Vegem-ne alguns precedents. La universitat espanyola era un bullidor a principis dels 70, però la immensa majoria dels elements antifranquistes no pertanyíem -ni ganes- a cap partit. Els hippies, hipsters i freaks tampoc van tenir partits i van representar per a l'Imperi un perill molt més gran que les bombes soviètiques. En el 68 parisenc hi havia maoistes -pesadíssims- i trotskistes -més irònics i il·lustrats, però molt capaços d'atabalar-te-. Encara que el moviment va funcionar, mentre ho va fer, al seu aire, alimentat amb grans dosis de llibertat al límit i amor surrealista, sospito que, potser, ni l'una ni l'altre puguin ser d'una altra manera. I ara i en un sol dia apareixen els incidents que van tenir com a víctimes Ruiz Gallardón -el cas més repugnant perquè va afectar la se?va esfera íntima i familiar -, Cayo Lara, i el Parlament de Catalunya. Ningú és de fiar i encara que el moviment va néixer net i divertit i pacífic podria ser infiltrat per provocadors i per simples ressentits (és el partit majoritari).

Cal vigilar el perfil més enllà de Facebook i, sobretot, cal respectar el dret a la llibertat de moviments dels altres. Es pot escridassar els càrrecs públics, de fet és un exercici saníssim, també si es tracta de CiU, del partit dels bandits Pallerols i Millet (entre d'altres), de les tisores de Catalunya Oberta i els seus còmplices en l'amor a la pàtria entès com a compte corrent.