El 28 de novembre de l'any passat es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i CiU va poder formar govern; el seu líder, Artur Mas, ostenta la presidència de la Generalitat. Els del tripartit no van sumar prou escons. El 29 de desembre es va celebrar la primera reunió del Consell Executiu amb tots els consellers, així doncs fa aproximadament sis mesos que CiU porta el comandament del govern de la Generalitat.

Els que es pregunten on és el canvi que recordin el que va verbalitzar en Miquel Iceta en el Parlament en la presentació del primer tripartit: "Els socialistes som al govern, i vosaltres, els de CiU, sou allà, a l'oposició. Això és el canvi". Que es comparin doncs els noms de les persones que ara ostenten el poder en el govern, les diputacions i els ajuntaments i els d'abans. Alguns teòrics quan el poder canvia en una direcció que no els agrada en diuen "involució", ans quan el seu desig polític es correspon amb el que observem en l'acció executiva interpreten que el canvi és bo, i es feliciten perquè creuen que ells tenen el monopoli de la veritat i saben bé el que convé i no convé al país.

Les primeres notícies del nou govern sobre l'estat de les finances van ser dramàtiques: des que hi hauria dificultat per pagar les nòmines dels funcionaris fins retallades en totes les conselleries, molt especialment a les de sanitat i ensenyament -ensenyament, un mot recuperat amb encert que reemplaça el d'"educació", ja que educar és una tasca eminentment de les famílies i no l'ha de monopolitzar l'estat com passava en els règims totalitaris de dretes i d'esquerres-. L'alarmisme dels primers dies provocat pels calaixos eixuts de les conselleries gestionades pel Govern anterior, el tripartit, va traduir-se mesos després en un pla d'austeritat sever. El conseller Andreu Mas-Colell fa poc ha afirmat que el deute consolidat al 2010 pel tripartit és de gairebé 32.000 milions, dels quals 3.280 vencen a curt termini i els altres 28.473 a llarg termini.

En Felip Puig, actual conseller de Govern, va equivocar-se intentant buidar i no buidant-la del tot la plaça Catalunya de Barcelona sense adonar-se que tal acció tindria un efecte multiplicador de solidaritat amb els "indignats", igual que probablement no va pensar que la TV3 en mans de periodistes imprudents, alguns d'ells partidaris del tripartit, dispararia un bombardeig d'imatges esgarrifoses amb les agressions dels mossos d'esquadra contra els concentrats. (Les imatges no són l'objectivitat, són cares esbiaixades de la realitat per culpa del filtre de la subjectivitat del fotògraf o del periodista que les emet, en detriment d'unes altres. L'objectivitat és només una paraula pomposa, ja que l'objectivitat queda sempre relativitzada i limitada pels prejudicis i apriorismes personals. Es percep el que hom vol percebre i això és el que es fixa en la retina de la memòria).

Tanmateix la policia, els mossos d'esquadra també, no són hippies sinó aparell repressor de l'estat o dels ens oficials, i si bé la seva funció en els països democràtics és pacificar sense violència als dissidents, dissuadir als infractors que ocupen espais públics sense permís, quan la policia topa amb elements hostils ha d'actuar amb contundència corrent el risc que els partits que no governen utilitzin la seva acció per criticar. Es impossible no estar en desacord amb alguna de les reivindicacions dels "indignats", no obstant s'ha de tenir present que no es poden privatitzar els espais públics com són les places i els carrers de les ciutats. El col·lectiu dels "indignats" han posat un precedent a totes les protestes futures fins aquelles que poden atemptar contra els drets humans o la mateixa democràcia. La llibertat d'expressió i els seus excessos, que també defenso, sempre que no lesionin el bé comú, ha de tenir un límit i quan un dret xoca contra un altre dret (és un "dret" ocupar espais municipals?) ha de prevaldre el dret més general: la lliure circulació de les persones pels carrers i les places municipals. La comunitat indignada arran dels actes vandàlics de la setmana passada bloquejant l'entrada als parlamentaris estan indignant la bona gent. La ciutat indignada pren actituds de rebuig i menyspreu contra la violència dels indignats. Aquells que encara posen llenya al foc de la indignació com la pedant i avorrida directora de cinema Isabel Coixet, que va dir que li semblava bé que els violents pintin jaquetes, referint-se a l'agressió a Montserrat Tura, no saben el que està passant.

L'agressió dels mossos a la plaça Catalunya, sortosament neutralitzada amb la conducta indigne dels indignats segrestant el Parlament Català, semblava la única noticia del govern de CiU i ningú es recorda que CiU ha tombat la llei soviètica dels d'IC de fer anar els cotxes a una determinada velocitat amb falsos pretextos i altres disposicions que atemptaven contra la intimitat dels individus i de les famílies.

Les formacions del tripartit en les últimes eleccions municipals van intentar autonomitzar-les i en lloc de parlar de problemes locals i domèstics i llurs solucions van centrar-se a erosionar el govern d'en Mas repetint sense massa èxit el mantra de "govern de les retallades" tanmateix la població va tornar a confiar amb la seriositat de CiU. És tan tendre l'experiència d'en Mas en el govern que resulta prematur emetre un rigorós judici de valor.