Tony Blair va guanyar l'any passat, a base d'influències, 28 milions d'euros. És una xifra marejadora sense necessitat de traduir-la a pessetes (no diguem a dracmes). Per a la majoria de la gent, ser ric consisteix a no veure's obligat a comprovar, a final de mes, si té o no té diners al compte per pagar la llum o el col·legi dels nens. Tony Blair, amb aquests ingressos, podria passar-se diverses vides humanes, fins i tot diverses vides animals, sense revisar el seu. Sembla, no obstant això, que l'home està molt angoixat davant de la possibilitat d'arruïnar-se. L'altre dia va intentar cobrar 11 euros a cadascun dels nens que van anar a la festa d'aniversari del seu fill. No semblava gaire pasta si tenim en compte que els portava en autobús fins a casa seva (un palau) i que després els invitava a berenar, però era massa si considerem el que el tipus és capaç de produir en un any. Amb aquest brot de garreperia, tampoc és difícil imaginar que el berenar devia consistir en iogurts caducats i galetes reblanides. És el que té ser amiguet dels Blair.

Què passa pel cap d'un multimilionari que intenta fer negoci amb l'aniversari del seu fill? Un home que comet una malifeta d'aquest calibre és capaç dels actes més vils que es puguin imaginar. De fet, fa poc va ser per aquí presentant una mena d'autobiografia i es va mostrar molt partidari de si mateix i de les decisions preses durant el seu mandat, la d'arrasar Iraq entre d'altres. La gent d'aquest tipus és molt cruel amb els altres. El fanàtic de la seva pròpia persona ve a ser una mena de nacionalista radical de si mateix, del seu cos, la seva casa, el seu jardí i el seu compte corrent. Només a un nacionalista radical del seu compte corrent se li ocorreria fer números per calcular el preu de l'aniversari del seu fill.

Aquests nacionalistes són en realitat psicòpates incapaços de posar-se al lloc de l'altre, fins i tot del propi fill. Per fortuna, no és el cas de Blair, que quan va saltar a la premsa l'assumpte dels 11 euros, amb l'escàndol consegüent, es va oferir a pagar de la seva butxaca l'entrada d'aquells nens els pares dels quals tinguessin dificultats econòmiques. Suposem que els devia demanar un certificat de pobresa.