També és culpa nostra

 
També és culpa nostra
També és culpa nostra  

XAVIER DOMÈNECH Sí, també és culpa nostra. No és només culpa dels bancs i dels governs, tot i que en tenen molta, moltíssima, quasi tota. Però no tota.
Hi ha coses que són de sentit comú. Si cada mes en guanyes cent i en gastes cent vint, arribarà un moment en què no podràs pagar els deutes. Si mai no estalvies sempre estaràs pendent de l'humor dels bancs a l'hora de concedir-te préstecs. Si signes una hipoteca per trenta anys t'estàs posant un grilló de trenta quilos a cada cama. Si dónes per fet que els teus ingressos no deixaran mai de crèixer és que t'has desconnectat de la memòria social col·lectiva.
A la parada de l'autobús una senyora es queixa perquè la seva filla petita (present però absent de la conversa) li ha fet comprar al bar una bossa de patates que li han costat 1,20 euros, "quan a la botiga costen trenta cèntims". Aquesta senyora s'ha vist obligada a memoritzar preus per arribar a final de mes, però encara no imposa deures d'austeritat a la seva filla. Potser aquesta, quan creixi, no haurà après a comparar. A la cafeteria, davant d'una pasta, una noia casada diu a una altra: "dissabte a la nit vam anar de gresca". Després afegeix que no els arriba per al lloguer i que a final de mes aniran a viure amb els pares. Però la gresca de cada dissabte, amb sopar i copes, és irrenunciable. El gremi d'hostaleria pot pensar que sort en tenen, però potser val més un client que sopa cada quinze dies durant molts anys que un altre que sopa cada setmana però fa fallida i ja no torna.
Ens queixem que els bancs no ens van avisar que endeutar-se és perillós, i tenim raó: ells haurien d'haver estat els primers interessats a protegir-nos de nosaltres mateixos. I els governs ens haurien d'haver advertit dels perills de la bombolla, i utilitzar les eines al seu abast per aturar-la. Però també han fallat els valors. Hem substituït el treball i l'estalvi per la despesa embogida i alimentada pel deute, donant per fet que "algú" havia parat una xarxa sota les nostres acrobàcies. A l'escola no s'ensenya prou bé l'aplicació a la vida real del principi que dos i dos fan quatre, i no quaranta.
Mariano Rajoy va insistint a proclamar la seva fe en la construcció com a motor de l'economia "perquè després vénen els llauners, i els mobles, i els electrodomèstics...", i així l'economia roda. Alimentada per noves hipoteques? No seria millor centrar-nos a fabricar coses que puguem exportar, i amb els diners que guanyem ja anirem comprant els centenars de milers de pisos que no es venen? Rajoy governarà d'aquí a uns mesos. Ens tornarem a entrebancar amb la mateixa pedra?

Enllaços recomanats: Premis cinema