Boli, ratlla, carmanyola

 
Boli, ratlla, carmanyola
Boli, ratlla, carmanyola  

ARGEMIR GONZÁLEZ Boli. El silenci començava a avorrir-me. Mai m'ha agradat vigilar els alumnes mentre fan un examen com sí que ho fan d'altres col·legues que després poden lluir de "xuletes" agafades in fraganti. No recordo haver-ne enganxat mai ningú amb una a la mà o entre les cuixes o vés a saber on les amaguen. El que sí que em molesta és que parlin enmig de l'examen: si han de copiar, com a mínim que s'ho treballin a casa. Així que el que faig és llegir algun llibre, corregir exàmens o treballs, ordenar papers, ... i de tant en tant aixeco el cap per vigilar que tot estigui en ordre. Però aquell dia no tot ho estava. Alguna cosa havia canviat però era incapaç d'esbrinar què passava. Els alumnes estaven en silenci, aparentment ningú copiava ni parlaven entre ells, hi havia prou llum i tot estava tranquil... però a l'ambient hi havia quelcom de nou, d'estrany. Va ser cap al final de l'hora que vaig descobrir què estava passant: el boli Bic havia tornat. El Bic "punta normal" de tota la vida, barat, pràctic, d'escriptura còmoda, aquell que difícilment arriba al final de la seva vida útil conservant totes les peces -o perds el tap o el caputxó-, el del tub transparent que es va esquerdant pels cops o per les mossegades, el que conforme vas escrivint es va formant un petit borrall mescla de tinta i de fibres de paper, el que pateix una mort sobtada si cau perpendicular al terra. Un boli clàssic que va a estar a punt d'aparèixer en les llistes d'espècies en perill d'extinció per la competència dels bolígrafs japonesos de disseny més avançat que eren molt més cars i que s'esgotaven abans però que semblaven més adients per a un país que prosperava, que creixia a un ritme vertiginós, els ciutadans del qual ja no volien treballar al camp i molts d'altres tampoc ho volien fer amb les mans que per això hi havia milions d'immigrant al món disposats a creuar un oceà o saltar un estret encara que sigui en patera. Vaig començar a comptar els que utilitzaven aquest pràctic i barat sistema d'escriptura. Amb mi, érem majoria.
Ratlla. Hi ha ratlles verticals, d'altres són horitzontals, també n'hi ha en diagonal. De fet hi ha ratlles que van en totes les direccions possibles. Si a la vida hi ha tanta varietat el més lògic és que jo veiés ratlles de totes les formes, de totes les mides, de tots els colors i en totes les direccions...però no, les que veig sempre tenen la forma horitzontal, van juntes en paquets de, posem-ne, vint o trenta línies, tendeixen a tenir un color blanquinós sobre un fons de color viu justament apaivagats per aquesta pàtina afegida. Al principi pensava que aquest estil de grafisme era propi de països pobres -en vies de desenvolupament em van ensenyar a dir molt educadament quan era estudiant fins que l'evidència estadística va fer veure que sí, que devien anar sobre una via però només marxa enrere-, als conductors d'automòbils dels quals els agrada tunejar-los d'aquesta forma tan estranya i personalitzada perquè el més curiós és que malgrat l'aparent similitud que hi ha entre un feix de línies horitzontals i un altre, no n'hi ha dos d'iguals. La sorpresa va ser quan aquesta moda va traspassar fronteres i continents i, en una espècie de venjança en la recerca de justícia, el Sud va començar a influenciar al Nord en la moda de les línies paral·leles als cotxes i ara cada vegada en veig més. De fet s'han convertit en una veritable plaga tan o més desagradable que la dels tatuatges. El més trist del cas és que jo també he caigut en la vulgaritat. Ho reconec: he ratllat el meu cotxe i tot i que no hem sento orgullós he de dir que no el penso fer pintar en una bona temporada.
Carmanyola. De totes les mides, de tots els colors. Pot ser una simple bossa de plàstic de les que abans regalaven als supermercats i que ara te la fan pagar o te la donen com si fos un regal especial de la casa per als seus millors clients. Pot ser una bossa de plàstic també però més sofisticada com, per exemple, una d'aquelles que fa un soroll acartronat que indica que el seu comprador ha fet alguna adquisició d'un import no menyspreable, de roba, posem per cas, i no una simple gasosa de la botiga de queviures de tota la vida. Hi ha que prefereixen portar carmanyola. La meva companya de cabellera rossa natural, la del cabell perfectament ondulat, tan mona ella, tan ben posada, tan elegant, tan polida, gasta una supercarmanyola. És de color blau, talment com si fos un necesser de viatge que tant de moda estaven fa uns quants anys. Quan l'obre hi ha ple de compartiments: per a l'amanida, per a un primer plat, per un segon, per la fruita, pels coberts i encara hauré de posar un etcètera de raconets que encara he de descobrir. Contradictòriament, però, gairebé sempre la porta mig buida, només amb una amanideta i una macedònia. D'altres som més golafres, de vida, i hem de menjar com cal a migdia que d'això de la moda anglosaxona de dinar qualsevol cosa a la feina només hem agafat la segona part, la de menjar a la feina. I mentre engolim en silenci cadascú de la seva carmanyola o succedani -jo porto una bossa petita de nanses d'Intimissimi, per dissimular-, recordo amb enyor la paella dels dijous a Ca la Maria o l'escudella de qualsevol dia d'hivern a Casa Manolo. Però això era abans, quan les hipoteques eren assequibles, quan la parella treballava, quan els sous encara no ens els havien rebaixat.

Enllaços recomanats: Premis cinema