Els dirigents i militants d'ERC i IC-Verds estan patint una profunda depressió. I no tant per l'enfonsament electoral. Són dos casos diferents. IC manté intacte el seu ideari més d'esquerres i combatiu i no li ha anat malament electoralment però en canvi té una lluita interna poc perceptible: està aparcant els dirigents que apostaven per ser un partit amb una aura més governamental i no sap com recuperar i treure de les tendes de campanya els seus fills ideològics. ERC té, en canvi, el repte de tornar (una altra vegada) a trobar el seu encaix.

Molts pensen que Esquerra està tocada i enfonsada. Personalment no ho veig així. És cert que amb el lideratge de Carod-Rovira es va fer un miratge on aquest partit va arribar a esgarrapar part de l'electorat de CiU. El temps, però, ha demostrat que els partits poti-poti només serveixen per a situacions excepcionals (sortint d'una dictadura) i amb lideratges d'una potència sobrenatural (Jordi Pujol). Quan les democràcies estan evolucionades, el votant acaba buscant en els partits un reflex de la seva ideologia. CiU ho ha fet molt bé i s'ha convertit en la dreta catalana i liberal, fent un exorcisme a la seva ànima socialdemòcrata. Avui és més Unió i Convergència que Convergència i Unió. I avui Catalunya ha apostat per la dreta.

Curiosament, en temps de grans canvis i acceleracions, és en la clàssica dicotomia esquerra/dreta que ERC té davant seu una gran oportunitat: ser la veritable esquerra moderada de Catalunya, convertint-se en l'antagonista de CiU. ERC té dins seu gent d'esquerres, però també molts tradicionalistes conservadors, i sobretot independentistes per damunt de qualsevol altra ideologia.

Oportunitat? Més fins i tot: ERC té una gran oportunitat. Primer de quedar-se amb el votant socialdemòcrata que aquestes eleccions ha apostat per CiU perquè considerava que l'anterior govern no podia resoldre els problemes del país. Aquest electorat en qualsevol moment pot considerar que CiU ha canviat i que tampoc resol els problemes. I en segon lloc, si ERC és capaç d'emergir com una esquerra sòlida, pot esgarrapar molt vot del PSC. De tots, el partit socialista, és el que està pitjor. Es troba en una guerra fratricida sense precedents. El problema del PSC és que no només ha de resoldre el seu lideratge, sinó que també ha d'afinar l'encaix ideològic (fa temps que és una esquerra deconstruïda que beu Priorat) i triar entre ser PSC o PSOE. Té feina per anys i no hi està acostumat. ERC, en canvi, és un partit acostumat a viure al llindar del precipici. Si els partits tinguessin ADN, el d'ERC seria calcat al d'un tipus bipolar amb tendències suïcides.