Els pressupostos de la Generalitat per al 2011, és a dir, els d'enguany, encara no s'han aprovat. Les eleccions del 28 de novembre en van diferir la tramitació. Finalment, però, se n'ha pogut iniciar, malgrat l'intent blasmable de boicot dels indignats, el debat parlamentari. Davant de la crisi, de les xifres esfereïdores d'atur, de la duresa amb què afronten el present moltes famílies, de la indignació dels qui qüestionen el funcionament del sistema polític i financer, el missatge que des del Parlament toca donar és d'unió i responsabilitat. Enmig de les greus preocupacions actuals convindria que aquests pressupostos s'aprovessin, si no per unanimitat, com a mínim per un amplíssim consens. I no sembla pas que això sigui el que hagi de succeir. N'hi ha prou de percebre la mal dissimulada complaença amb què des d'algunes formacions d'esquerres es contempla la reedició de l'acord entre CiU i PP, que veuen com un arrenglerament que reprodueix el Pacte del Majestic que consideren que va erosionar les opcions electorals posteriors de CiU. Tot plegat massa esquifit, massa vol ras. El PSC se sent satisfet perquè ha mantingut l'alcaldia de Tarragona sense deixar-se arrossegar a un pacte pressupostari amb CiU. I ERC ha vist com CiU contribuïa a reforçar un dels seus líders de futur, Oriol Junqueras, facilitant-li l'elecció com a alcalde de Sant Vicenç dels Horts sense haver de renunciar a mantenir les distàncies respecte d'un Govern de la Generalitat afeblit pel deute. Es tracta de no enfangar-se amb la gestió d'un escenari en què des de Madrid i Brussel·les es reclamen mesures dràstiques de reducció de la despesa amb l'amenaça d'una intervenció mentre les necessitats de polítiques socials no paren de créixer perquè cada cop són més les persones en una situació laboral precària o dramàtica. I a l'altra banda del mapa hi ha formacions que, a fi d'esgarrapar alguns vots, no s'hi miren gaire prim a l'hora de fer plantejaments que poden posar en risc la cohesió interna. Em deixa perplex que els nostres principals partits no siguin capaços de fer una lectura crítica de les dades inquietants sobre la valoració dels polítics que ens ofereixen insistentment els estudis d'opinió o sobre l'abstenció electoral i els moviments d'indignats. Des de la política s'ha de transmetre confiança, compromís, responsabilitat i capacitat de fer pinya. El descrèdit de la política no afavoreix el nostre èxit col·lectiu. El futur com a país passa inexorablement per la suma d'esforços d'institucions públiques i societat civil. Els partits han de minimitzar les seves temptacions partidistes i el conjunt del país els ha de fer costat. Ens cal magnanimitat i dibuixar horitzons compartits i ambiciosos. Ara toca fer passos endavant i no clavar cops de colze. No podem reincidir en l'error de prioritzar el curt termini tacticista. Els polítics s'hi juguen la credibilitat, però tots nosaltres ens hi juguem molt, massa.