La massa ha pres la paraula. El dimecres 15 de juny, el primer ministre grec va arribar a un parlament d'Atenes assetjat pels manifestants, amb una alta quota de violents entre els congregats. Des de l'interior del seu cotxe oficial, Papandreu va contemplar com s'estavellaven contra el vehicle les taronges llançades pels exaltats. La carrosseria també va ser tacada amb pintura. En canvi, Artur Mas, president d'una comunitat autònoma, va recórrer a un aparatós helicòpter per eludir una minoria violenta a les proximitats del Parlament català. Els agitadors havien ruixat amb esprai i sacsejat alguns diputats.
Una visió panoràmica obligaria a admirar-se que la policia hagi de protegir els representants democràticament elegits de la fúria dels seus representats. Ajustant el focus, la insolència napoleònica de Mas no només demostra la sordesa dels governants, que ha provocat precisament l'esclat del 15-M. L'helicòpter marcarà a més el futur del polític català, que va voler marcar de manera gràfica la distància olímpica que el separa dels seus ciutadans. De la plebs, en els termes que ha imposat des de l'aeronàutica. El gastat pretext de la salvaguarda institucional aporta una magra coartada. Els Indignats passaran, però l'estampa aèria del president de la Generalitat perdurarà com a exemple de la impossible regeneració de la vida política a càrrec dels seus responsables.
L'exhibicionisme de Mas va reivindicar el 15-M. L'estalvi en la floteta de cotxes oficials es compensarà amb la compra d'helicòpters oficials, ara amb el pretext infal·lible que perillen els valors democràtics. Quants dirigents autonòmics rebran publicitat de la marca usa pel president català, per si es veuen embolicats en desagradables incidents similars. Es procedirà a l'adquisició d'aparells preventius, per avançar-se a uns hipotètics desordres. Es descartarà per insuficient la incorporació d'un sol helicòpter per comunitat, n'hi hauria d'haver un permanentment disponible en cada ciutat amb més de deu mil habitants. Mai se sap on pot aparèixer un Indignat armat d'esprai.
Una selecció d'exemples de la història de Catalunya modera la dimensió apocalíptica que Mas ha incorporat a la revolta amb el seu helicòpter. A principis dels anys vuitanta, Joan Rigol era el conseller de Treball de la Generalitat. El membre del gabinet de Jordi Pujol va visitar Manresa enmig d'una acusada efervescència laboral. Un dels manifestants es va enfilar al sostre del cotxe oficial, i va començar a saltar sobre el vehicle, sense que els minvats efectius de seguretat aconseguissin impedir la seva vehemència expressiva. Per cert, aquell energumen seria anys després tinent d'alcalde del consistori manresà, una evolució tantes vegades repetida i que obliden interessadament els profetes del cataclisme social.
En la data més recent de 1995, fins a tres mil treballadors de la Seat es van concentrar a la plaça de Sant Jaume enfront de la Generalitat, sense que els editorialistes s'escandalitzessin per l'amenaça a les institucions. A l'interior del palau es pactaven els principis de la negociació amb els propietaris alemanys de la planta automobilística. Per aconseguir que els congregats dissolguessin la seva protesta, un delegat sindical es va dirigir als seus companys des del balcó de la Generalitat -com qualificarien aquest gest els integristes-, mentre Jordi Pujol es mantenia amagat rere els porticons d'una finestra adjacent. En el segon volum de les seves memòries, l'expresident de Catalunya descriu el que va passar com "una experiència bonica".
S'insinua que l'avui independentista Pujol concedia menys importància que Mas a la preservació de les institucions catalanes? La lliçó de l'expresident al successor que l'ha postergat és que la democràcia no limita els conflictes, els resol. Per això insisteix que sempre va voler que les manifestacions de protesta fossin davant la seva residència oficial. No va tenir la temptació d'escapolir-se, amb un heliport en ple centre de Barcelona.
Fins i tot el conseller Felip Puig s'ha desmarcat de l'helicòpter que ha enderrocat Mas. La jornada de protestes davant el Parlament ha desequilibrat el president, bregat en l'oposició però poc disposat a acceptar els condicionants del poder. Es desespera perquè no pot governar amb la temptació absolutista de Pujol. I per si queda algun dubte sobre l'entitat comparada dels aldarulls, els disturbis atenesos van superar en violència als barcelonins, per això els primers van ser seleccionats tramposament per Telemadrid per il·lustrar una informació sobre les manifestacions de Barcelona.
