Patriarca del nou -i potser ja vell- periodisme, Gay Talese lamentava fa poc a Barcelona la carència d'orgull que al seu parer afecta a la gent d'aquesta professió. Això sí, l'orgull de Gay és d'ordre vagament vestimentari. Exhorta els periodistes perquè vagin a buscar la notícia com qui va a un casament: correctament vestits i amb corbata segons correspon a qui ha d'anar "vestit per a la Història". Res nou. També Óscar Wilde-un altre dandi com Talese o el seu col·lega Tom Wolfe- era imparcialment elegant en l'ús de la corbata i la metàfora.

Orgullós ell mateix del seu ofici, el nord-americà Talese proclama que els periodistes "som artistes i no empleats d'una empresa qualsevol". Això deu passar als EUA, que és un lloc molt estrany. Aquí, a Europa, la principal dificultat per a qualsevol membre del gremi resideix precisament a aconseguir una feina o no perdre la que té, encara que sigui en una empresa del piló. Cal ser realment un artista per a aconseguir tan ardu objectiu.

Curiós ofici el del periodisme, digui el que digui Gay. Mitificada i avorrida a la vegada, la professió fascina als que només la coneixen per les pel·lícules, a la vegada que pateix el menyspreu dels que hi veuen la font de totes les manipulacions de la realitat. La que ho tenia clar era certa aristòcrata espanyola que va fer famosa la frase: "Echadles algo de comer a los chicos de la prensa" cada vegada que els convocava a una recepció social al seu palau. La marquesa s'avançava així a la idea -no per exagerada menys estesa- segons la qual el periodisme forma part del servei domèstic del poder.

D'aquestes desgràcies va venir a compensar-nos Hollywood amb la màgia de les seves imatges. L'orgull que ara reivindica Gay ens el va tornar l'entranyable redactor en cap Lou Grant a la sèrie televisiva d'aquest nom i fins i tot el mateix Superman, que en les estones lliures de vol exercia de reporter al Daily Planet. La llegenda del periodista capaç de canviar el món, o almenys a Nixon, la van edificar, finalment, Robert Redford i Dustin Hoffman, que a la pel·lícula Todos los hombres del presidente alçarien la professió a la seva més alta cota de prestigi. El cinema i la tele van omplir llavors les facultats de xavals amb ànsia d'emular aquelles gestes cinematogràfiques del periodisme. Amb el temps aprendrien que la major proesa al seu abast no és tant enderrocar governants com conservar la feina.

La premsa ha tingut sempre molt mala premsa, paradoxa que potser expliqui les queixes de Gay Talese per la falta d'orgull dels periodistes.

Chesterton acostumava a dir que el periodisme consisteix bàsicament a informar que Lord Jones ha mort a gent que no tenia la menor idea que Lord Jones estigués viu. No molt més pietós amb els plumífers, Óscar Wilde va sostenir que la diferència entre periodisme i literatura resideix en què "el periodisme és il·legible, i la literatura no es llegeix". I el mestre Borges, en fi, suggeria que l'home modern "es resigna" a la lectura dels diaris, encara que no sigui aventurat conjecturar que també ell va exercir amb freqüència diària aquesta dolça forma de resignació.

Curiosament, aquests i altres famosos detractors del periodisme coincideixen a adjudicar-li unes potestats molt superiors a les d'un simple ofici que consisteix a explicar i interpretar el que passa de la manera més decent possible. No és, ni de lluny, la feina de supermans que ha pintat el cinema; però tampoc un imaginari quart poder capaç de canviar amb les seves maniobres més o menys tèrboles el curs de la Història.

Molt més modestos que el guru Gay Talese, els veterans del gremi recorden encara els temps en el qual les notícies d'un dia servien per embolicar el peix de l'endemà. Potser sigui aquest orgull de l'efímer l'únic que encara conservi avui algun sentit.