Opinió

Cartes al director

Recull de cartes dels lectors de Diari de Girona

 09:13  

DDG Indignats

Núria Borrut Mulet. (Girona)

En una democràcia sana i amb mitjans de comunicació honestos, veritablement representativa dels interessos i voluntats de la majoria dels seus ciutadans, a ningú no li passarien desapercebudes les raons que han fet que nombrosos joves s´apleguin, aquí, a Madrid i arreu de l´Estat, en llocs públics per protestar contra un estat de coses que la crisi no ha fet més que posar en evidència.

Els indignats critiquen amb raó la classe política perquè defensa, sobretot, els interessos de la banca i de les grans corporacions empresarials integrades a l´economia global, que més aviat hauria de dir-se capitalisme integrista. Potser la idiosincràsia de la nostra democràcia, des de l´inici macada per l´exercici d´amnèsia a què ens obligà la Transició, explicaria per què la majoria d´aquells que ingressen a les files dels partits polítics ho fan més com a professionals que cerquen pujar en l´escala social que no pas per servir els ciutadans; una professió, recordem-ho, perquè cal que no ens en oblidem que dóna grans i segurs beneficis amb irrisòries càrregues fiscals: sous astronòmics i compatibles amb qualsevol altra activitat professional o econòmica, pensions vitalícies i acumulables; en definitiva, unes condicions laborals que cap altre treballador ni pensionista gosaria somiar mai i ­menys encara ara. No creiem que ho pensin, no tenen prou visió històrica, però aquest comportament dels polítics com més va més s´assembla a la cort de Lluís XVI de França, absolutament insensible i aliena als patiments i necessitats dels súbdits francesos fins que no es van trobar la guillotina al coll. Si no els escolten, si continuen comportant-se com si hi hagués dues menes d´individus: ells i la resta de votants, ningú no podrà evitar que la protesta s´esdevingui una revolta, fins i tot una Revolució, amb totes les conseqüències. Els pensadors i artistes que es reunien en aquells salons de la França Il·lustrada, anteriors a la Presa de la Bastilla, ni en el més desbordat i boig dels seus malsons haurien mai imaginat que els ciutadans francesos vessarien tanta sang blava.

Sants i màrtirs de l´església
Francesc A. Picas. (La Jonquera)

Resposta a Mateu Frigolé de Canet d´Adri amb relació a uns comentaris publicats al Diari de Girona.
Joan Pau II era un Papa popular que originava gran simpatia. Milers de catòlics de tot el món aspiraven que fos beatificat. Consideraven aquell Papa una persona santa, adornada de virtuts i de bondats. Les famílies cristianes estan molt agraïdes a l´Església per les beatificacions de cristians de vida heroica i santa, que moriren en olor de santedat i santifiquen el poble amb el seu ­exemple.

Els avis de les residències confien els seus dolors en la beatificació de la Mare Teresa de Calcuta, model de caritat cristiana, i els amics de les missions recorden amb oracions i donatius els pobres infants de terres llunyanes, que viuen abandonats, que pateixen guerres funestes, i que moren de fam i de malalties. Són els moderns Sants Innocents de l´Evangeli. Els que creiem en la resurrecció de Crist sabem que aquells nens i nenes gaudeixen avui d´un cel esplendorós, d´un paradís brillantíssim que els compensa dels dolors i penes passats en vida.

Les famílies cristianes recorden també les víctimes mortals de la persecució religiosa de 1936-1939. L´Església fins avui ha beatificat 978 màrtirs de la fe. Persones innocents que foren assassinades per la revolució anarcomarxista implantada a la nostra pàtria fa 75 anys.

La frase d´en Nadal
Jordi Serra Gomà. (Girona)

Tot i la ressaca de la revetlla, la capacitat d´alguns polítics de fer-nos recuperar l´humor és per agrair. La frase seleccionada pel DdG d´aquest diumenge passat que va pronunciar el Sr. Nadal no té desperdici: «PSC i PSOE són dos partits independents, tot i que a Madrid hi hagi qui no s´ho cregui». Després de recuperar-me de les raneres del riure i ja una mica més serè, em ve al cap el dubte sobre si va confondre Madrid amb Catalunya. Perquè aquí: de veritat que hi ha algú que s´ho cregui?

Si a hores d´ara després de la seva debacle electoral segueixen entestats a demostrar la quadratura del cercle, se m´acut que, o no saben en quin país viuen o segueixen pensant que a les seves paraules els queda alguna credibilitat. És clar que ambdues possibilitats són altament compatibles. Veure per creure, viure per llegir i no parar de riure.

Enllaços recomanats: Premis cinema