El primer que he escoltat respecte del 15-M, provinent de les lleves de la Transició, i que no ha estat dictat per la por o l'hostilitat i que no sona cínic, condescendent, gastat o amenaçador, ho ha dit Antonio Escohotado: "Jo els diria als nois de Sol que no hi ha solucions definitives". Fins i tot les solucions provisionals tenen goteres, incerteses: el somni de la revolució és més la forma secularitzada del Dia del Judici, una promesa messiànica: no sé si arribarà el Judici Final, del que estic segur és que no ocorrerà aquí. Com sempre, nostra és la responsabilitat, però és possible i fins i tot necessari aconseguir una mica de justícia i molta llibertat.Les paraules dels polítics en exercici intenten construir realitats al marge de la realitat i per això diuen que Izquierda Unida li ha donat al PP el govern d'Extremadura: com si el PP s'hagués trobat la seva majoria, relativa, en una cova o en una butlleta de la tómbola. Com si els socialistes no portessin trenta anys en aquell govern regional i no fos més que raonable airejar uns despatxos en els quals ha d'haver-hi més cadàvers que en l'avenc dels ossos d'Atapuerca. Com si no fos prudent no lligar la pròpia sort a la d'un partit en regressió. González Pons també és un mestre sofista de satisfacció apaïsada: "És democràtic manifestar-se, però la cosa més democràtica són els vots de les urnes". Fals: els vots de les urnes són un sistema de provisió de càrrecs (millor, per descomptat, que la designació) i per a la democràcia és molt més rellevant la possibilitat que tu o jo ens expressem lliurement, siguem jutjats amb garanties o no es rendeixi massa culte al cap de l'Estat (la fórmula és de Nabokov, no de Lenin). Una prova? Moltes tiranies celebren eleccions, però cap respecta la independència judicial. Marcelino Iglesias, PSOE, diu que ni democràcia ni partits tenen alternativa: d'acord amb el primer, però, els partits es poden fabricar (i rebutjar) gairebé com els claus: si no tenen punta o estan vinclats, no valen.
