Comparteixo l'opinió de José Montilla que molts electors del PSC o PSOE català s'han escapat cap a les files del Partit Popular. De ben segur que a l'abstenció també hi van anar molts, però tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, el PP s'ha nodrit de vots socialistes a ciutats tan importants com Barcelona, Badalona, Girona, Figueres o Castelldefels, per exemple.

En cap de les dues campanyes el PSC va ser capaç de disputar la partida a CiU. L'espai catalanista en ambdues ocasions fou monopolitzat per la federació nacionalista atès que els socialistes es van decantar per un espanyolisme vell, ranci i caspós en la contesa catalana, mentre que en la municipal els alcaldes del PSC van fer cadascun la guerra pel seu costat sense cap mena d'element en comú i amb els líders del partit amagats, quelcom insòlit en aquests darrers trenta anys.

Deixant de banda l'espai central de la política catalana, el PSC es va trobar jugant en el terreny d'un PP que, malgrat no gaudir d'una estructura territorial, en les ciutats importants la marca Rajoy va esgarrapar moltes paperetes a un PSC sense timoner a Catalunya i amb un Zapatero enfonsat a les enquestes des de fa més d'un any.

Mentre la desorientació regna a les files del carrer Nicaragua, el PP ha aprofitat els vents a favor i d'aquesta manera per primera vegada a la història s'ha posicionat a Catalunya en ajuntaments importants i essent determinant a Barcelona, Girona, Tarragona i la Diputació de Barcelona.

No ho tindran fàcils els propers alcaldes Trias i Puigdemont si pretenen governar en minoria tota la legislatura. És gairebé impossible i tard o d'hora hauran de demanar l'auxili del PP. Malgrat tot, no s'entén com Fernández-Diaz i Veray han desaprofitat aquesta ocasió per a governar. Porten molts anys a les oposicions municipals i quan els arriba el moment es conformen amb quatre engrunes com la vicepresidencia primera de la Diputació i alguna assessoria per la gironina.

Sánchez-Camacho ha volgut salvar les alcaldies de Badalona i Castelldefels, però calia ser molt més valenta, i més quan salva els pressupostos en solitari al Govern de la Generalitat. Si el PP assoleix la majoria absoluta -com marquen les enquestes- en les properes generals, l'ofensiva dels conservadors de ben segur tindrà com a objectius governar a Barcelona, Girona i Tarragona. O si no, esperem esdeveniments i els temps decidirà.

La líder popular viu uns moments molt dolços i no seria gens descartable que encapçalés la candidatura per Barcelona el proper mes de març. Ha aconseguit posar pau i acabar amb les guerres internes del PP català, s'ha situat com a tercera força al Parlament de Catalunya i als Ajuntaments; avui el PP té un pes específic important. Amb aquest bagatge, Alicia Sánchez-Camacho serà la cara catalana del govern de Mariano Rajoy. Mentre Jorge Moragas formarà part de la cuina de palau, la seva companya està destinada a ser ministra. Ja no hi haurà més invents a la recerca d'un exconvergent camuflat, sinó que tot el poder serà per a una dona que té com a missió esgarrapar una desena de diputats al PSC. I compte perquè és a punt d'aconseguir-ho.