La lectura d'una novel·la de Manuel Vicent, titulada Aguirre, el magnífico, una mena de biografia literària del polèmic Jesús Aguirre, excapellà, intel·lectual, duc d'Alba, ens ha fet pensar en un altre capellà gironí, el famós Modest Prats, exprofessor de literatura catalana del Seminari i després de la UdG, delegat de Cultura de la Generalitat, pare espiritual i mestre intel·lectual d'una sèrie de fills de la burgesia gironina, com Narcís Comadira, germans Nadal, Antoni Puigvert, J.M. Fonalleras, Guillem Terribas, i de futurs exseminaristes capellans com mossèn Marquès, Manel Palahí, J.M. Terricabras, Just Casero, etc.
És evident que els orígens camperols de mossèn Modest, gran menjador, fumador, no tenien res a veure amb l'exquisit Aguir?re, fill natural d'un militar i d'una senyoreta petita burgesa de Santander. La nostra reflexió i paral·lelisme és que a l'Espanya nacional catòlica i franquista, la influència total de l'església catòlica, en les diferents classes socials, era tota. Totes les classes tenien els seus capellans. A Madrid els progres seguien a Tarancon, Sopena, Llanos, Aguirre; a Barcelona, als monjos de Montserrat i al pare Escarré, els mossèns Dalmau, Xirinacs, Llimona, Pániker; i a Girona el doctor Estela, Modest Prats, Iglesias, Forcano, etc.
És curiós que l'anomenada església dels pobres sigui tan catòlica romana i tan poc apostòlica cristiana. És per culpa del seu gran amor dels poders temporals, irònicament els que anuncien que el seu regne no és d'aquest món. Han tingut diversos arquetips d'homes amb voluntat de poder, ambició, prestigi i riquesa, els maquiavèl·lics cardenals Cisneros, Richelieu i Nazarino. Després té els grans humanistes des d'Erasmo, etc., tots eren religiosos com els grans reformadors Francesc d'Asís, Ignasi de Loyola, etc.
Capellans intel·lectuals com Aguirre i Prats són la suma de totes aquestes tendències, sublimacions que l'esperit dogmàtic jeràrquic i apostòlic de l'església catòlica inspira en els seus sacerdots -que obliden de vegades per la voluntat de poder- que els porta la solitud, carisme, celibat, obliden en excés la imitació de Crist, o sigui, ser un nou Crist revolucionari, el del sermó de la muntanya, el que fa fora els mercaders del temple. Han estat també en excés aliats dels poderosos de la terra, que a canvi de no ser l'església dels pobres van ser l'opi dels pàries, com avui és el fonamentaisme islàmic. Per això els poderosos de totes les èpoques els han ajudat a finançar i aixecar tantes esglésies, catedrals on rics i pobres són iguals davant els ulls de Déu.
A pesar que fora de les esglésies, catedrals i mesquites els pàries viuen en l'explotació, la fam, la ignorància i la injustícia. Per aquest motiu, tant els capellans com els intel·lectuals havien de ser doblement compromesos religiosa i políticament. Els mossèns Aguirre i Prats, en els seus primeres anys d'apostolat, foren capellans compromesos. Recordem les homilies d'Aguirre a Madrid, amb els revoltats universitaris durant l'assassinat de l'estudiant Ruano. Aguirre en tindrà sempre la foto a la seva biblioteca, al costat del nostre estimat Walter Benjamin, pensador jueu alemany suïcidat a Portbou l'any 1940. Aguirre, juntament amb tots els altres autors de l'escola de Frankfurt, en serà el traductor i introductor a Espanya a través de l'editorial Taurus, de la qual serà director. És evident que els paral·lelismes personals i intel·lectuals entre Aguirre i Prats són molt diferents, l'únic que els apropa és que cap dels dos no va conèixer el pare. Aguirre, fill natural, i el pare de va ser assassinat pels incontrolats de la FAI. Aguirre comença a Cumillas amb els jesuïtes i es doctora a Alemanya, l'escola on va conèixer els grans pensadors progressistes de Frankfurt, de Benjamin, Adorno, als teòlegs Teilhard, Rahner, etc. Per tant, era un esperit refinat, cosmopolita, que fou dels primers en parlar dels diàlegs dels cristians amb els marxistes. Prats és més provincià, deixeble del rector del seminari gironí, doctor Estela, lliberal catalanista com a filòleg lingüista i "catalanero" que influí en excés en els seus molts alumnes, com els monjos de Montserrat, transmetent l'exaltació de la llengua, la cultura i la literatura catalana. Prats era l'oracle del seminari, de la redacció de la revista Presència a l'època dels Aragó, Ferrer, Ribas. Prats, tot i ser un bon amant de la bona taula i de les terlúlies, no era com Aguirre, un sibarita, bon vivant rebuscat, lliure pensador com Aguirre, a prop dels aristòcrates llibertins d'abans de la Revolució Francesa és natural que l'església catòlica se li fes estreta, asfixiant i l'abandonés per casar-se amb la duquesa d'Alba. Outsider social que no s'acaba d'entendre sinó pels afanys de poder, prestigi, etc. Prats era més un humanista clàssic mediterrani enamorat d'Itàlia. Sempre fou un capellà fidel, obedient a les directrius de l'església post conciliar, copromès i crític quan convenia. I com a fidel capellà, després de jubilar-se de la UdG retorna mentre la salut li permet al seu magisteri apostòlic com a rector del Mercadal. Sense sectarismes, sinó lliberal, humanista i culte com el seu mestre, el doctor Estela.
