omés sé que sé que no sé res" va manifestar Sòcrates, el mestre de Plató, en un acte d'humilitat; és una de les frases més conegudes de la història del pensament filosòfic; per alguns comentaristes és una paradoxa, ja que Sòcrates aparenta que no sap res, quan sí que sap que no sap res; la docta ignorància del que assumeix amb modèstia sincera que li queda molt per aprendre i, en el cas del discret Sòcrates, l'aprendre anava més referit als humans que no a la naturalesa física, el cosmos. En un passatge d'un diàleg de Plató, Sòcrates, envoltat de deixebles que extasiats contemplen una meravellosa posta de sol, escolta com un d'ells li pregunta: "com és que no sentiu cap emoció davant la bellesa que ens regala la naturalesa?", lacònicament li respon: "m'interessa més la bellesa de l'ànima de les persones". Aquest és el pas de la cosmologia a l'antropologia.

Aquesta cèlebre locució (aparentar no saber res) és en certa manera l'embrió de la filosofia racionalista, i anys després inspirarà a Sant Agustí d'Hipona: "qui dubta sap que dubta, poca cosa és, però quelcom és", com també influirà en el mateix René Descartes que ho culminarà amb el dubte formal i metòdic, que en aplicar-lo inexorablement s'entrebanca amb la seva pròpia capacitat de dubtar de tot i conclou que no pot dubtar del fet que està dubtant i això constitueix -l'ús net i exclusiu de la raó per inferir-se a ella mateixa- el puntal sòlid sobre el qual edifica el seu racionalisme.

La filosofia socràtica ha tingut un llarg recorregut en la història del pensament i la seva actitud humana de no claudicar davant el poder polític corromput, que va portar Sòcrates al suïcidi, figura com el meritós paradigma de l'intel·lectual compromès, ja que no va acceptar el suborn del tribunal que el jutjava tot considerant que el més important, el més ètic, era dir la veritat i no demanar perdó -tal com li exigien- ja que fer-ho significava un reconeixement tàcit de la injusta acusació. Sòcrates, en assegurar que no sap res davant el munt de coneixements que desconeix, un acte de suposada ignorància d'un home savi i egregi, admirat pel seus coetanis, exercita una introspecció i reconeix que dins l'ànima hi rauen les idees innates, que esclaten moltes d'elles excitades per la capacitat de pensar o per l'experiència sensible; l'entrada de llum externa les activa, traient-les del seu estat de somnolència.

M'empetiteixen els grans pensadors com els dels segle XVII europeu. Em fan sentir humil i conscient dels mars d'ignorància que hi ha dins meu. Últimament he repassat a Wilhelm Leibniz (1646-1716), filòsof, físic, matemàtic, jurista, filòleg, bibliotecari, escrivia en francès, alemany i llatí. Als 12 anys de forma autodidacta havia après llatí, després, grec. Als 14 va entrar a la universitat on va cursar diferents carreres, als 20 va publicar el seu primer assaig sobre filosofia i la resta de sa vida és un encadenament de trumfos científics, intel·lectuals i diplomàtics. Se'l considerava l'home més insigne, més brillant del món. Diderot va escriure elogiosament "quan hom es compara amb Leibniz li entra la temptació de llençar tots els llibres que ha escrit i anar a morir silenciosament en la foscor d'un racó ?obli?dat, ja que el que ell ha elaborat sobre Déu, l'ànima i la naturalesa és sublim".

Baruch Spinoza (1632-1677), un dels pensadors més il·lustres i cabdals del racionalisme, va renunciar a les generoses propostes de les universitats més prestigioses per salvar la seva llibertat i dignitat; vivia en un barri rònec i marginal d'Amsterdam guanyant-se la vida fent de rellotger i sovint vivint de la caritat dels amics. Una precarietat portada a l'extrem. Quan Leibniz, d'ofici diplomàtic i home ric, el va visitar acompanyat amb un servei d'ordre, pulcrament vestit, li va costar entendre la sobrietat de Spninoza.

Ja sé que alguns eminents pensadors eren esclaus de febleses prosaiques i llur vida està curulla d'enveges i misèries humanes. No obstant, el que m'interessa de tot això és destacar que actualment no abunda la honestedat, la sinceritat i la modèstia, igual d'escassa és la bondat i l'agraïment. Hem generat tots plegats unes generacions de joves creguts. No havia vist mai tants individus egòlatres, autosuficients i perdonavides, que mai es disculpen, que no els sap greu molestar el proïsme, que menyspreen la saviesa dels grans, que no han après a escoltar i garlen pels descosits de qualsevol tema. Sovint fan el ridícul però a ells això no els capfica perquè són tan orgullosos que no admeten l'error. Es creuen importants, no sé massa bé per què, ja que no poden fer cap mena d'ostentació cultural. Saben vendre's, això sí, gaudeixen de dots de persuasió de tal manera que donen a entendre que són només ells els escollits per ubicar-se folgadament en el nou món.

Anem mancats d'homes sencers, que sàpiguen acceptar els errors propis o la pròpia ignorància. Observo en els debats televisius un grup de xitxarel·los que manifesten opinions improvisades sobre qualsevol assumpte d'actualitat. Amb contundència, amb un to de veu asseveratiu i amb la idea que ells estan en el secret de la veritat. Tothom és savi. Vivim en un món de saberuts, de setciències, que no saben res de res. Cada dia em costa més conviure amb aquesta mena de persones.