Espanya transportarà enguany uns vint milions de passatgers en línies d'alta velocitat, mentre que França en portarà prop de 120 milions amb menys quilòmetres de línia. Si tenim en compte que la xarxa espanyola ja té construïts 2.800 quilòmetres i que el cost per quilòmetre oscil·la entre els 12 i els 30 milions d'euros, això vol dir que la inversió realitzada fins ara supera els 40.000 milions d'euros. Una barbaritat. Una dilapidació de diners públics que no ha cessat perquè el Govern espanyol acaba de licitar l'arribada de l'alta velocitat a Extremadura i Galícia. La majoria de les línies són deficitàries. Quin sentit lògic té que Espanya compti amb més quilòmetres que França? Alemanya, un país que acostuma a fer les coses força millor, només té 700 quilòmetres d'alta velocitat. En contra d'aquest despropòsit, en els últims temps només ha sorgit una veu crítica, el catedràtic Germà Bel, que ha desmuntat amb sòlids arguments la faraònica festa de l'AVE: "La política d'infraestructures -ha declarat recentment- no s'utilitza com a política de transport, sinó com a política administrativa i de construcció de xarxes radials convergint amb Madrid". El desfici afecta tota la política de transport: autovies en carreteres intransitades, aeroports sense avions (Lleida, Castelló i Ciudad Real) i trens allà on no hi ha demanda. Només faltava conèixer l'estudi realitzat per l'exministre socialista Jordi Sevilla, per a la consultora PricewaterhouseCoopers, que aposta per un traçat ferrovirari que obligaria a passar totes les mercaderies per Madrid relegant a un segon pla l'imprescindible eix mediterrani, la zona més productiva de l'Estat. Quant de temps duraran aquests despropòsits? Està clar que els països no s'arruïnen perquè sí. Espanya n'és un exemple.
