Els manifestants grecs, que intenten aturar aquesta laminació de l'Estat del Benestar que pateixen, tenen un lema, que solen cridar: elefteria i tanathós. Que traduït, vol dir: llibertat o mort. No cal posar-se tràgics, però ja saben la força dels lemes: són eslògans per commoure. A l'època de Mussolini, l'entrenador italià que va guanyar el Mundial de futbol explicava que el seu equip va guanyar perquè no tenia una altra sortida. El Duce els havia etzibat un telegrama el dia abans de la final de París del 1938, dient-los: victòria o mort!

I es van inclinar per la primera possibilitat. Dins del sistema que vivim, abans tots estàvem pendents del nivell del deute grec, després de l'irlandès, després del diferencial del deute espanyol amb l'alemany. Ara toca tenir por pels bancs italians. I si hom analitza les mesures que es prenen, veu que hi ha notes discordants. Números, persones i xifres que no lliguen. Els grecs durant molts anys van estar amagant els números reals de la seva economia, inflant-los per estar a Europa. I ara, ens diuen, els toca vendre's fins la camisa? Però no és aquest, en el fons, el negoci del sistema? Ara especulo per aquí, ara especulo per allà. Fa un any, Grècia va comprar una flota de submarins a Alemanya i França, que són, ves per on, els creditors màxims d'aquest país. Vegin que si un avió de combat ja val 1.200 milions de dòlars, el negoci que es pot fer amb una floteta de submarins ha de ser majúscul. El mateix Estat que ha de retallar pensions dels seus ciutadans i beques escolars es gasta una milionada en armar-se fins a les dents a costa dels socis europeus?

Hi ha coses que no lliguen. Fa uns dies, el senyor Draghi, el ministre italià d'economia va ser nomenat cap de l'economia europea. Aquest senyor treballava a Leaman Brothers a Europa. La famosa empresa d'intermediació de valors i borsa que es va arruïnar, primer de tot, amagant les xifres del seu desastre, i abans, assessorant a Grècia quan amagava les seves misèries econòmiques. Els Estats Units van haver de posar 16.000 milions de dòlars per tapar el forat d'aquesta empresa. Vaja, que hem construït la casa pel teulat. El delicte econòmic no es persegueix prou. No hem depurat responsabilitats d'una crisi que no és una crisi més del sistema, hi ha hagut gent que se n'ha beneficiat i que n'ha sortit amb les butxaques plenes. A ells, segur, poca gent els exigirà responsabilitats quan sabien de sobres que el sistema no tenia mecanismes per evitar aquesta avarícia elevada al quadrat, i aquest grau d'impunitat. Aprenem la lliçó?