Units per la ideologia, l'uniforme militar i últimament el xandall, Fidel Castro i Hugo Chávez comparteixen també una històrica tendència dels autòcrates a ocultar els seus problemes de salut.
El vell i una mica vergonyant concepte de "malalties secretes" amb el qual s'al·ludia a les del baix ventre ja està en desús. El que ara es porta és el malalt secret. Aquí està per demostrar-ho el cas de Castro, convalescent d'una misteriosa malaltia des de fa anys. O el del mateix Chávez que, potser per la seva condició de governant electe, va tenir el rar impuls d'informar sobre la seva malaltia després de diverses setmanes de dissimulació i rumors.
No són els únics, ni de bon tros. Els règims totalitaris tendeixen a expropiar la salut dels seus governants per convertir-la en un assumpte d'Estat que gaudeix de la condició d'alt secret. L'exemple més notable va ser el de la Unió Soviètica, paradís del proletariat i de l'Imserso, on els dictadors queien com mosques sense previ informe mèdic que donés compte de les seves xacres. Als metges els substituïen els kremlinòlegs afanats a diagnosticar per les fotos quin era, posem per cas, l'estat de salut de Breznev després de cadascuna de les seves secretes hospitalitzacions. A vegades, ni temps els donava de fer-ho, donada l'avançada edat a la qual els peixos grossos soviètics solien arribar al càrrec. Andropov va durar dos anys al comandament i el seu successor Txernenko a penes va poder exercir-lo durant quinze mesos abans de donar-se per mort i deixar pas a Gorbachov. Aquest últim va ser una excepció per la seva raonable bona salut, si bé va tenir la mala sort que se li morís en braços la mateixa URSS, deixant-lo així sense ocupació.
Altres dictadors tenien molta menys pressa a morir-se, però tot i així van insistir a amagar gelosament les seves malalties. El general Franco intentava dissimular el tremolors del Parkinson movent el braç amb gest d'autòmat: i és que les xacres de l'autoproclamat Sentinella d'Occident pertanyien al domini del tabú. Fins i tot en les seves hores d'agonia, els censors d'El Pardo tenien cura que no aparegués la paraula "infart" en els successius informes mèdics que parlaven d'"excrements hemorràgics en forma de melena" i altres tan amens com inextricables detalls. Tant, que al final es van limitar a constatar concisament que s'havia mort en parar-se el cor. Res més lògic.
Ni aquí ni a Pequín es va informar mai que el Cabdill d'Espanya i el seu col·lega xinès Mao Tse Tung estaven units per la comuna xacra de l'arteriosclerosi, més enllà de les seves aparents diferències ideològiques. Gairebé tan paranoica com la de Franco, la propaganda del règim maoista va arribar a l'extrem de difondre unes fotos en les quals es veia al Gran Timoner prenent un bany al costat de cinc mil atletes. L'agència oficial xinesa precisaria després que Mao havia nedat 13 quilòmetres als seus 73 anys, perquè s'enrabiessin els imperialistes que el donaven per malalt irrecuperable.
Més eixerit encara que Mao, aquí segueix Kim Jong Il, el cap de la singular dinastia comunista de Corea del Nord. Al monarca nord-coreà se li atribueix un variat assortiment de càncers i vessaments cerebrals, el que no impedeix que segueixi fotent-li al caviar, al bon vi francès i al sushi que es fa portar per via aèria des del Japó.
D'altres, en fi, només vam saber com n'estaven de malalts després de la seva mort. És natural, si es té en compte que Hitler patia gasos i un molest excés de baves o sialorrea: xacres que, de ser conegudes, potser deslluïssin la imatge imperial del Fuhrer. Tampoc hagués ajudat gran cosa a Mussolini un informe mèdic en el qual s'informés al públic de la sífilis que l'afligia.
Passen els temps, però no canvien les traces. Ja d'uniforme, ja amb el toc informal del xandall, els autòcrates són gent pudorosa a la qual no agrada que el poble furgui en les seves xacres i, al fer-ho, descobreixi la seva condició mortal. Encara que al final tots es morin com Franco, d'una vulgar parada del cor.
