La periodista Maruja Torres, a Fácil de matar, la seva primera novel·la negra, presenta el seu alter ego amb el nom de Diana Dial, reportera jubilada prematurament als cinquanta anys i instal·lada a Beirut, defensora de les causes perdudes i sempre disposada a descobrir la realitat que s'amaga rere les aparences.
La narració comença amb un atemptat que envia a l'altre barri un membre d'una influent dinastia de cristians maronites i, de propina, dues criades etíops. La dona del mort demana a la peculiar investigadora que esbrini l'autoria de la matança. En una trama en la qual res és el que sembla, la Diana actuarà segons la seva ?intuïció.
Al final de la novel·la li diu a l'inspector Fattush, un policia libanès amb qui manté una bona relació d'amistat: "Ho teníem davant dels nostres nassos! La dona i el seu amant es van carregar el marit perquè els feia nosa! Si fins i tot es diu Cora!".
Aquest nom és una al·lusió a la femme fatale del llibre de James M. Cain, El carter sempre truca dues vegades. Hom recordarà, en una de les adaptacions de l'obra al cinema, l'escena entre Jessica Lange i Jack Nicholson abrandats de passió damunt la taula de la cuina.
La seductora Cora entabana un rodamón per desfer-se del seu home, que no serà fàcil de matar. Ho aconseguiran en un segon intent i, si bé no seran condemnats gràcies a les argúcies d'un advocat, no trigaran gaire a ser castigats: ella morirà en un accident i a ell se l'acusarà d'haver-la matat. L'enigmàtic títol és una metàfora sobre el destí inevitable semblant a un carter, figura que no apareix en el llibre, que tard o d'hora sempre torna a trucar a la porta. Ara bé, en el llibre de la Maruja Torres el carter no necessita trucar dues vegades perquè a Beirut gairebé tothom és un blanc fàcil de matar.
L'autora, capficada a recrear el conflicte etern dels libanesos contra tots i contra si mateixos, converteix la recerca dels culpables quasi en un episodi col·lateral d'un joc destinat a despistar el lector amb indicis falsos.
Una escriptora provocadora, sarcàstica, punyent, cínica amb els poderosos, tendra amb els desfavorits i que destil·la mala bava en la breu columna d'un diari d'àmbit estatal, expressa amb aquesta incursió en el gènere policíac el seu pessimisme sobre la condició humana.
De fet, és una novel·la negra que incorpora el retrat d'un Líban alhora blasmat i admirat per evidenciar el valor ínfim de la vida d'una persona.
Malgrat tot, ni el destí ha de ser inexorable ni per ningú hi hauria d'haver un lloc on matar fos fàcil.
Cal viure almenys amb aquesta esperança, perquè del contrari... bona nit viola!
