Trobem en les propostes dels autoanomenats indignats un substrat significatiu de raó més enllà de formes que ha pres el moviment que no compartim, de fets injustificables com l'ús de la violència per part de minories, o de la falta de connexió amb la realitat de certes reivindicacions. Del comprensible de les propostes neix la simpatia que han despertat en la societat, si es vol també perquè són molts els que comparteixen les conseqüències de la crisi, i no pas necessàriament per un "esquerranisme ranci" com s'ha acusat els que respectaven el moviment.
Caldria que els dirigents polítics, en tots els nivells i en algun cas amb la mateixa radicalitat que va suposar el resituar-se de l'emperador japonès després de la Segona Guerra Mundial, admetessin i expliquessin quins són els límits i les possibilitats del poder que ostenten. I des d'aquesta nova posició molt més humana expliquessin, per exemple, que només una nova fiscalitat universal que gravés les transaccions financeres faria possible un nou ordre mundial molt més equitatiu. I si fossin capaços des del Govern de l'Estat de començar-ho a plantejar en organismes com el G20 o l'Ecofin, reunió dels ministres de finances de la Unió Europea, potser es començaria a avançar com s'ha fet al vell continent amb la lluita conta els paradisos fiscals.
Gravar la transacció realitzada amb finalitats especulatives, sense crear cap valor, seria indubtablement la millor i més legítima font de recaptació fiscal que ben segur permetria una digna universalització de l'Estat del Benestar. Només sentir-ne la denúncia dels governs dels estats de la Unió Europea suposaria un canvi de paradigma en les relacions internacionals.
Apropant-nos més al que és possible, al que està en mans dels governants espanyols i catalans, caldria plantejar seriosament el canvi de lleis electorals. Entenem que convé mantenir certa discriminació positiva vers els territoris més despoblats alhora que una proximitat del representant amb l'elector. Llistes obertes o un model mixt com l'alemany canviarien la relació entre el ciutadà, el Parlament i els governants.
Separar de forma efectiva els poders públics, en especial el judicial, no ha de suposar més que un canvi de norma al què només es pot arribar des de la sensibilitat dels grans partits polítics espanyols. L'espectacle del Tribunal Constitucional n'és la conseqüència més evident i notable d'aquesta dependència entre poders. De la separació derivaria una actuació més eficaç de la justícia davant casos de corrupció enfront els quals el codi penal hauria d'actuar de forma més contundent i proporcionada.
I si és possible habilitar un FROB -Fons de Reconversió Ordenada Bancària- que pot arribar a representar més del 50% dels fons propis de bona part de sistema bancari, com no es podria habilitar un fons per a l'impagament de l'habitatge, que suposa només el 14% de la morositat bancària? No podria "participar" l'administració de la propietat de l'habitatge d'aquella família que no pot pagar en aquest moment la hipoteca, quedant com a llogatera amb el dret a recompra en un futur? No es trobaria fins i tot capital privat per a finançar una societat anònima amb aquesta finalitat si s'articulessin les condicions necessàries?
Moltes famílies, moltes persones sumides en la desesperança, indignades amb el que passa, necessiten dels nostres governants un bany de realisme respecte a allò que poden fer, unes regles del joc més equitatives socialment, i unes decisions possibles que els canviarien la vida. I el que proposen és utòpic però no impossible.
Tan difícil és rebaixar la indignació?
