La dimissió del ja expresident de la Generalitat valenciana, el popular Francisco Camps (curiós cas el seu, que ha d'abandonar el càrrec als dos mesos de ser reelegit per majoria absoluta), suposa l'eliminació d'un dels últims obstacles de Mariano Rajoy per obtenir la presidència del Govern. Sobretot, perquè treu un argument de pes al PSOE a l'hora d'atacar Rajoy: la permanència en el càrrec d'un president regional del seu partit sotmès a judici oral per un presumpte delicte de suborn. En el pla intern, a més, el líder del PP queda lliure del "deute" contret amb Camps, quan aquest es va convertir en el seu principal suport per frenar la rebel·lió del sector aznarista, que pretenia ajudar a pujar Esperanza Aguirre al front del PP després de la seva segona derrota amb Zapatero, el 2008.

La resta de la feina fins a arribar als comicis, l'haurà executat aquesta crisi devastadora, que ha anat erosionant la credibilitat d'un president que, quan ja havia començat el tsunami econòmic, negava la seva existència i acusava d'"antipatriotes" a qui el contradeia. Ni algú tan preparat com Alfredo Pérez Rubalcaba (a partir d'ara, també amb plom a les "ales", per les escoltes del "cas Faisán") sembla poder contrarestar aquesta tendència.

Tot això permet a Rajoy arribar en bones condicions per aconseguir una victòria còmoda en els pròxims comicis generals (fins i tot per majoria absoluta), amb l'únic dubte de si haurà d'impulsar els ajustos econòmics que vindran o es limitarà a aplicar el que anunciï Zapatero, si hi ha rescat. En tot cas, Rajoy farà com ?sempre: esperar que el temps li vagi solucionant els problemes.