Fa unes setmanes vaig ser a Aigua Xelida. Sopàvem a casa d'uns amics a tocar de l'antiga barraca de l'Hermós, ara convertida en casa. El dia abans havia plogut i l'aigua encara s'escorria per la muntanya fins a la vora del mar. Queia la tarda i la costa adquiria la llum minvant que perfila i retalla la costa i els esculls enmig del mar. Els pins recargolats, torturats i modelats pel vent, esmaltaven el camí de ronda. Aquí vaig poder veure l'esllavissada de la qual s'havien fet ressò els mitjans aquell mateix dia. Terra moguda i amarada ocupava l'espai de l'escala i del camí. Una petita platja de còdols quedava inaccessible des del camí de ronda.
El camí de ronda, la càrrega emocional i li?terària d'aquell racó entre Tamariu i Aigua?blava, els penya-segats de roca vermellosa, els pins esforçant-se per créixer enmig de la penya, la bellesa del captard em van portar al centenari de la Costa Brava. Un pensament fugisser, esclar. Però suficient per dedicar un instant a pensar en l'ocasió parcialment perduda. Una celebració que es va viure amb intensitat, però que pot?ser sense un objectiu ben marcat haurà deixat poc pòsit i haurà sigut més volàtil que tangible. Les commemoracions, els aniversaris, les celebracions haurien de ser?vir per deixar sembrada la llavor del futur, per insinuar la continuïtat d'una herència, per deixar una petjada identificable, per posar fites entre el passat, el present i el futur.
En el sopar era evident la preocupació per la crisi mundial. Crisi de valors, crisi social, però finalment també i sobretot, crisi de recursos farcida de dificultats per a les persones, les famílies, els països. Crisi de tot un sistema. Ningú, encara, no ha sabut apuntar a les solucions i menys a les solucions justes i equitatives davant el gran daltabaix que pot deixar petit el gran crack de 1929. La connotació global de la crisi ha empetitit la política i l'ha deixat en un paper sovint residual, malgrat que encara es visualitza com a part del problema i com a possible eina de les solucions que ningú no sap arbitrar. La política i els polítics atenallats pel desprestigi i menystinguts com a presumptes culpables d'un desgavell que, amb tota seguretat, obligaria a mirar en d'altres direccions.
Sembla clar, però, que des dels poders públics el màxim sentit comú ha de ser la combinació de l'exemplaritat, l'austeritat, l'estalvi i la proximitat. És una combinació difícil i possible que passa per canviar les prioritats, per abandonar les ambicions grandiloqüents, per renunciar a les inversions de prestigi i potser improductives, per aparcar les grans infraestructures que no es poden finançar, i orientar l'activitat cap a la dimensió local i abastable. Primer rehabilitar abans que construir, primer conservar abans que substituir, primer recuperar des de la proximitat abans que anar a buscar les coses lluny.
Aquí juga un paper el capital inexplorat, o insuficientment, dels camins de ronda. Tenim a disposició uns atributs naturals que cal preservar i mostrar. Que cal ordenar per fer-los practicables i per permetre de gaudir-ne. Els tenim com una dada més del paisatge amb un inventari complet i un programa incomplet i parcial per a la seva recuperació. En els nous plans municipals dels municipis de costa hi hauria de figurar la reclamació i l'exigència que les administracions competents en matèria de costes asseguressin els recursos i els projectes per tirar endavant plans d'ocupació específics destinats a la plena recuperació, exploració i explotació dels camins de ronda. Es tractaria de completar una feina que està a mig fer, però que encara dóna a entendre un excés d'inèrcia, o potser una manca d'ambició, per tal de convertir els camins de ronda en un actiu essencial de la nostra oferta turística. Ara que està de moda el senderisme, ara que ha esdevingut imprescindible l'exercici físic, ara que els valors del paisatge tornen a un primer pla, ara ha arribat l'hora d'una recuperació física integral i cultural d'aquests recorreguts, que ressegueixen la sinuositat abrupta i suau del nostre litoral i marquen tota la costa amb una línia de demarcació amb el predomini de la titularitat i l'interès públic. La costa, des de mar i des de terra, és de tots. Preservar-la és un imperatiu moral i fer-la practicable una exigència d'aquest imperatiu.
Projectes elementals, de poc cost, marcant el territori, assenyalant el recorregut, recordant la toponímia, fent evidents els ressons naturals i culturals (literaris) de cada racó. Deixant que voli la imaginació dels visitants en les matinades fresques d'estiu, en els capvespres brillants, en la calma i el temporal, en els recorreguts pausats per atorgar a cada instant i a cada punt el valor real que tenen.
Un bon programa de camins de ronda, amb afany de totalitat integral, d'acabar-los del tot, és un bon programa pels temps de penúria. Segurament és un programa amb un alt valor afegit en què la proporcionalitat entre la despesa i el guany és el que es fa més evident.
