Demolidor, el missatge de l'autòpsia d'Amy Winehouse. Resulta que no cal portar-se malament per dinyar-la. Jo aquí em poso molt 15M i dic que no hi ha dret. Si has estudiat Empresarials i has fet quatre màsters, si t'has ficat al cap tants idiomes que ja no saps ni quina és la teva llengua materna, la societat et deu una feina en un bufet o a l'administració pública (en el que en vagi quedant). Doncs amb les drogues, el mateix. Ens havien jurat que si les deixàvem no ens moriríem i la pobra Winehouse ha anat a morir l'únic dia de la seva vida que no s'havia ficat res. Una autòpsia decebedora, ja diem, i letal per a l'esperança de vida (o de mort, que ja no sap un quin horitzó és més atractiu). És com si Larra s'hagués matat amb una pistola de fogueig o Telecinco emetés una pel·lícula de Buñuel. Quan les coses no encaixen, no encaixen i aquí comença a no encaixar res.

Fixin-se en la Constitució, a la qual tractàvem com una donzella intocable. O com un meló que una vegada obert durava dues hores. Era una aberració, per exemple, que l'home i la dona no fossin iguals a l'hora d'accedir a la Corona, i ho sabíem, però per corregir la injustícia calia tocar la donzella, o calia obrir el meló, les dues metàfores s'utilitzaven increïblement amb idèntica naturalitat. No podia ser, en fi. Ens havien traslladat la idea que les reformes constitucionals eren el primer glop de conyac per a un exalcohòlic o el primer cigarret per a un exfumador. I nosaltres havíem estat les dues coses, alcohòlics i fumadors. Més valia deixar les coses com estaven.

Però vet aquí (què carai deu significar vet aquí) que arriba la canícula i agafem la donzella, o el meló (què deu tenir a veure una cosa amb l'altra) i la grapegem, o l'obrim, i ja tenim reforma de la Constitució, no en allò que sol·licitàvem nosaltres, sinó en allò que exigeixen els mercats, que tenen dret de cuixa. I Amy Winehouse no havia pres drogues. Quan Zapatero mori com a polític, haurien de fer-li una autòpsia pòstuma, valgui la redundància, per veure què havia pres.