Cartes

Carles Font Planella. cala montgó

El propietari dels apartaments de cala Montgó, on passem l'estiu, va rebre a principi de temporada una inspectora. Com és habitual, les observacions de la inspectora havien d'estar solucionades en un termini d'una setmanaÉ NervisÉ poca sonÉ Al final es va fer cas, tingués raó o no, estiguessis d'acord o no, i als pocs dies tot estava adequat a les seves exigències.

En saber-ho, em pregunto quin inspector/a ha supervisat l'estat del carrer de les Termes, que des de la canalització de la riera ?l'any 2009 encara es troba sense acabar, sense asfaltar, sense voreres, amb pudors fecalsÉ Carrer principal transitat per força turistes any rere any i que ben segur deuen preguntar-se per què no s'acaba. És el carrer de la discòrdia al bell mig dels termes municipals de Torroella de Montgrí i de l'Escala. Sí, a cala Montgó tenim dos ajuntaments i de dos no en fem un. Un exemple de desigualtats entre particulars i institucions que caldria preguntar-se per què. Desigual podria ser també, si cala Montgó fos independent.

Els entusiastes de l'IAE

Joan Nualart i Sans. BLANES.

Aquests darrers dies he llegit en alguns diaris algun article en el qual es demana d'una manera més o menys oberta la resurrecció de l'anomenat IAE (Impost d'Activitats Econòmiques) que els ajuntaments varen implantar l'any 1992, per sortir de la penúltima crisi que va durar fins al 1995. Els impulsors del retorn de l'anomenat impost no solen ser els eventuals destinataris, cas d'una hipotètica tornada d'un impost desproporcionat, i que no s'aplicava amb criteris econòmics objectius, per tant injust. Qui subscriu va impugnar tots els IAE, amb un cost addiccional pel dipòsits d'avals, etc., fins que fou suprimit l'any 1996. Vista la capacitat dels impulsors del retorn de l'IAE per disposar dels diners de les butxaques alienes, hi ha altres camins per sortir de les crisis financeres dels municipis, per exemple reduir en un 20% les plantilles que és el que alguns catedràtics d'economia com el Sr. Josep Olivé i el Sr. Alfredo Pastor, un alt càrrec en el ministeri d'hisenda espanyol en temps del Sr. Borrell, poc sospitosos doncs de ser els profetes neoliberals del moment, estimen en aquest percentage la inflacció de les plantilles de personal. Però d'això els polítics no en parlen: pronuncien eufemismes, circumloquis més o menys entenedors, la qüestió és no parlar clar i amagar la crua realitat.

Hi ha més solucions poc traumàtiques: no fer gimnasos, piscines i pavellons a càrrec de les arques públiques; suprimir les vises, no pagar plusos d'assistència als plenaris; no interferir en serveis i activitats perfectament coberts per la iniciativa privadaÉ

Conclusió, els qui varen inflar el globus burocràtic, que el desinflin.

La desigualtat social, més que un problema moral

Nieves Simal Velez. membre de la Associació

Catalana per la Defensa de la Sanitat Pública.

barcelona.

Si em preocupa l'organització de l'atenció sanitària és perquè veig que és fonamental per el tipus de salut que promou i també per les conseqüències socials que tindrà una organització que respon a uns interessos econòmics que col·lideixen amb els interessos dels ciutadans del nostre país.

Des de l'any 86 tenim una sanitat pública universal per a tots amb uns trets específics. La Salut Pública està molt poc desenvolupada. Persisteixen mútues per a alguns col·lectius privilegiats, algunes prestacions no s'inclouen com l'odontologia, d'altres són de difícil aplicació com l'avortament i sobretot l'atenció sociosanitària que la distribució patriarcal del treball de cura de la vida fa recaure encara sobre les dones. L'equitat de totes aquestes prestacions depèn de l'organització de la sanitat pública.

La globalització econòmica imposant unes regles de mercat que intenten introduir-se en tots els àmbits en que hi ha possibilitat de benefici i que han entrat a poc a poc en la sanitat, ens condueix a situacions d'in-equitat provocades per l'accés desigual als recursos. Es fa clara i palesa la dificultat de l'accés a drets que crèiem garantits i per als que hem aportat la nostra contribució amb els impostos. Ens fem cada cop més conscients de les desigualtats entre nosaltres. Amb aquesta consciència de la desigualtat cada cop serà més difícil arribar a trobar el sentit de dependència mútua i de defensa d'objectius comuns que són l'eix de tota comunitat.

La fotografia de l'article d'opinió de la pàgina 4 d'ahir no es corresponia a l'autor.