Ser respectuosos amb la història acaba donant fruits", em deia aquest agost un venedor del mercat de Sarlat. La capital del Perigord Negre és la ciutat medieval més ben conservada que conec. Cada estiu rep centenars de milers de turistes amb un important poder adquisitiu, força respectuosos, i alguns fins i tot receptius amb l'entorn històric i paisatgístic (el Perigord i les seves valls estan desproveïdes de grans infraestructures viàries). Aquest turisme seria el premi per haver preservat la història i l'entorn.
A uns 500 quilòmetres de Sarlat, a Lloret de Mar, es discutia aquell mateix dia i, per variar, un canvi de model turístic. Durant la dictadura, mentre Lloret començava a destruir el seu patrimoni, a Sarlat s'experimentava amb la llei Malraux, que delimitava quin patrimoni històric volia preservar França i com ho volia finançar. Una setantena d'edificis medievals de Sarlat van ser salvats per aquesta llei de 1962. Durant aquells mateixos anys, a la Costa Brava s'aplicava la llei del ciment, de l'especulació, del diner fàcil i del turisme de destrucció massiva. És la diferència entre el país de Malraux i un país menor com és Catalunya, que encara avui qüestiona normes i lleis que impossibilitin al voraç liberalisme econòmic que no dubta a continuar fent rendible la destrucció del patrimoni històric i paisatgístic. Encara avui a les comarques de Girona hi ha edificis històrics que no estan en cap catàleg i valls que es volen treure de dins de parcs naturals. Encara avui hi ha partits polítics que avalen models de creixement i desenvolupament similars als que van assassinar Lloret però també Platja d'Aro, Roses, Castelló d'Empúries, Llançà...
El debat del canvi de model de Lloret és pura metaficció. L'irrecuperable patrimoni paisatgístic d'aquell poble es va destruir durant els dictatorials anys 60 però també durant els democràtics 80 i 90. Lloret era un dels pobles costaners més bells del litoral català. Va sacrificar el seu paisatge i el seu nucli pintoresc per tones de pessetes provinents d'un urbanisme despietat (o absència d'urbanisme) al servei del turisme grotesc i indesitjable. Un turisme que durant molts anys ha conviscut amb un turisme familiar que progressivament va fugint. Per molt que vulgui, Lloret no pot canviar si no fa un sacrifici impossible: renunciar als milions d'ingressos que reporta acollir les deixalles turístiques de molts països d'Europa. Això vol dir destruir milers de llocs de treball temporals i renunciar a milers d'habitants. Està disposat Lloret de Mar a fer aquest sacrifici? L'anterior consistori (em consta que l'actual vol seguir el mateix camí) va ser el primer a plantejar un canvi rigorós de model però, paradoxalment, cada any Lloret de Mar descendeix més i més cap els inferns del turisme gore.
