Si et lliguen una corda al coll i van tibant acabaràs estrangulat. Aleshores els botxins es lamentaran de la fragilitat del teu cos en comptes d'acceptar la brutalitat de les seves estrebades. Mentrestant, tu estaràs fent malves.
El mateix passa amb l'economia d'un país al qual se li imposa una política d'austeritat (rebaixar la despesa pública per eixugar el dèficit) i una millora en la productivitat del treball (treballar més temps per igual salari o treballar el mateix temps amb menys salari). El resultat salta a la vista: la recuperació s'estanca i una nova recessió pica a la porta. Si es veia venir de lluny!
Malgrat tot, els ideòlegs que participen en la croada per desmantellar l'estat del benestar i per limitar els drets dels treballadors, no reconeixen el seus errors sinó que perseveren.
No volen entendre que, a Espanya, el superàvit pressupostari aconseguit durant els anys 2005-2007 va desaparèixer, amb l'esclat de la crisi, per la baixada de la recaptació d'impostos i per l'augment dels pagaments de les prestacions socials.
Tot i que, per a ells, la reforma laboral es va quedar curta en no recollir l'acomiadament lliure i gratuït, no admeten que la flexibilització de les relacions laborals només ha comportat més precarietat laboral, sense ajudar a combatre la desocupació.
Tampoc accepten que les causes de l'atur s'han de buscar en un sistema productiu basat en activitats de baix valor afegit, en la petita dimensió de les empreses, en la manca de formació i innovació, en la presència d'oligopolis i en el poder excessiu de la banca que imposa condicions draconianes a Déu i sa mare.
També demanen abaixar els salaris de forma generalitzada (una mena de devaluació encoberta) sense aturar-se a calibrar els perjudicis per a les vendes, i de retruc per als beneficis, si es redueix la capacitat adquisitiva dels consumidors.
El col·lectiu dels 100 economistes neoliberals de la FEDEA (Fundación de Estudios de Economía Aplicada), exemple de submissió del pensament econòmic als interessos de la banca i de les grans empreses, saben que si no augmenta el consum no es crearà ocupació i les millores en la productivitat del treball aniran a les butxaques dels empresaris que no invertiran mentre continuen les incerteses econòmiques.
De totes maneres, els fets són tossuts! Dia rere dia, els defensors d'aquests arguments ensenyen el llautó perquè no es cansen d'exigir més sacrificis als treballadors.
Doncs, prou d'enganys! Als qui volen vendre que és l'hora de menys drets i més deures se'ls ha de respondre que hom està fart d'assumir deures sense drets!
