Cent anys del Grupo, del Bruguera. Érem del mateix curs que en Josep Cornellà: bon nano, aleshores; magnífica persona, ara. Hi va passar més temps i la recorda -dijous, Diari de Girona- d'un positiu que enamora. També en tenim bons records. Perquè ens obrí un nou món urbà tan diferent de l'escola unitària de Canet; pels companys i amics: Cornellà, Josep Terrades, Josep M. Fina, els Besalú, Agustí, Josep Tarrús, Serra, Prats, Arnau, etc., per uns mestres excepcionals. Primer, Antoni Domènec, que no aixecà mai la mà contra ningú i ens animà -el 1957/58- a fer eleccions i entendre què era la democràcia; després, en Josep Clara, educat, tranquil i amb una immaculada bata blanca. El 1959/60, el congrés eucarístic. Tres mesos amb el Sr. Culubret, expert en el tir, amb pèssima punteria, de regle encertant el cap del treballador i dòcil Besalú i no el destinatari del projectil, i la resta amb el senyor Cicres preparant l'examen d'ingrés al batxillerat. El Sr. Cicres ho feu bé: cap falta d'ortografia al dictat; coneixíem els països i rius del món i els podíem assenyalar al ?se?nyor Sobrequés a l'examen oral; en matemàtiques, excel·lentÉ Però tenia gran habilitat en fer veure les estrelles prement amb el seu dit i estirant amunt els cabells tallats a l'u o al dos sobre els parietals. No oblidem, tampoc, la formació de files al pati abans d'entrar al matí; la bandera, hissada al matí, baixada a la tarda; la desfilada cap a l'aula, i, abans, cant de l'himne nacional amb lletra versió popular: "Visca Espanya penjada d'una canya i si la canya cau, Espanya adéu-siauÉ!".
Una escola en un temps violent, opressor i contradictori, però també ple de vida. I els companys, els mestres i els alumnes, que ens ha enviat el Bruguera cap a l'Institut, formen un record amable i molt profund de la nostra personal història.
