Hi ha un secret que aquí encara conservem. Pau i tranquil·litat al llindar del riu que, com si es tractés d'un petit miratge, travessa la vila amb aigües somortes: transparents. Hi ha platgetes sorrenques als marges. I sobretot, el silenci. El silenci dels privilegiats. Aquí no hi ha crits, ni blasmes de serials televisius amb accent caribeny. Ni joves que confonen festa amb el consum d'alcohol.
Només el dringar de l'aigua i el diàleg dels grills. Trobem la muralla del Portalet com el record d'altres temps, d'invasions, bruixes i cavallers. Capitells de formes florals a les antigues columnes de l'hospital de Sant Julià. El riu Fluvià; la imatge d'un temps a una altra velocitat. Portes tancades en edificis torturats com dents corcades, com proves de mil vivències del passat. Travessant el pont dels jueus, la sensació que és possible una vida més tranquil·la t'envaeix. L'aigua dels teus peus, com una metàfora vinguda del temps dels grecs, mai és la mateixa.
Posem que parlo de Besalú. Però posem que aquest ritme alternatiu es percep a Maçanet de Cabrenys, a la plaça dels Lledoners, a Girona; al bell mig de la Fageda d'en Jordà. En un camí de ronda, entre Sant Feliu i Tossa. En una cala perduda a Cadaqués. El secret de Girona és que en un país que rep, que acabem de rebre, el turista 25 milions, i on el brogit, de vegades el poc respecte pel descans del veí, és consubstancial al món urbà, encara hi ha petits paradisos de calma i tranquil·litat. Illes d'humanitat que desconeixen el sentit del verb molestar. I en les quals la natura, i sobretot, la història, encara empetiteixen l'home i la dona i els fan reflexionar.
