Confesso no estar sorprès quan vaig saber que el servidor informàtic del Congreso i del Senado va quedar fora de servei per l'allau de connexions per Internet de persones que volien saber què guanyen i quins i quants béns posseeixen els polítics d'aquestes cambres.
Gens sorprès, si considerem que malgrat que no ens agraden aquest tipus de comportaments o critiquem públicament la seva manifestació, en la privacitat absoluta, per exemple, davant d'un ordinador, no podem resistir la temptació de saber més sobre els polítics de la mateixa manera com ho fem sobre els famosos del cinema o la televisió o respecte els nostres veïns d'escala o del carrer o amb els companys de feina.
I és que saber coses dels altres, especialment si susciten controvèrsia i conflicte, ens atrau. Dic conflicte, perquè la mirada amb la qual ens atansem a aquesta realitat, la política i els polítics, i aquesta informació, el que guanyen i com gasten, no és neutra. Ens ho mirem amb la intenció de criticar, de comparar, d'exaltar-nos, de denunciar la seva bona posició i millor vida respecte a la resta de ciutadans, nosaltres inclosos.
No importa quin sigui el color polític ni el nostre estatus social, si tens diners, per denunciar que els polítics "socialistes" se'ls gasten amb el totxo com la resta; si no en tens, per criticar que tots els polítics s'aprofiten de la seva posició social i dels seus contactes per fer fortuna. Al final, cal recordar que el polítics són personatges públics i que sempre estan en campanya electoral.
Però és que aquesta informació, a més d'esdevenir un indicador de transparència política sobre el que guanyen i el que posseixen materialment els polítics, són unes dades més que ens permeten tenir una idea bastant interessant del tipus de persones que són els diputats i els senadors escollits. Per cert, no hi ha res de casual amb les dades que s'aporten.
Cada polític amb aquesta informació preveu acostar-se una mica més a les persones que el voten, als més fidels, alinear-se amb el seu electorat i si és possible acostar-se a aquells que no tenen clar a qui votar i que troben més o menys correcte l'estil de vida dels seus representants públics. Aquesta transparència és una bona oportunitat per explicar qui són, què fan i què representen. I això resulta cada cop més important si tenim en compte que cada vegada és més difícil saber quins dels problemes i conflictes de la societat els polítics estan disposats a solucionar i de quina manera, vista la poca atracció i el baix seguiment televisiu i en la resta de mitjans de comunicació que generen els debats parlamentaris en la gent.
En un context permanent de comunicació política electoral, la informació sobre el candidat polític esdevé més significativa que les propostes dels partits. Saber que aquest o aquell polític porta un ritme de vida similar al nostre o que té el mateix tipus de cotxe que nosaltres se situa per davant de la capacitat de resolució d'uns determinats conflictes o uns altres. S'està produint una personalització de la vida política.
Malaurada o sortosament, no és prou intensa ni està prou ben escenificada, ja que encara avui la gent a Catalunya coneix abans la Belén Esteban que en Pere Macias.
Jo confesso que quan puc miro en directe els debats al Parlament de Catalunya o els de l'Estado de la nación, però els divendres a la nit també passo estones veient Sálvame de Luxe. La meva és una mirada científica, ja que per a mi és un autèntic plaer veure com es creen conflictes -a partir de causes clàssiques: informació, comunicació, posicions, interessos, rols-, com s'exploten televisivament i com, finalment, es tractar de donar-hi resposta, bé que sense pressa, ja que cal conservar confrontacions per a la setmana següent.
