Un sempre pensa que el viatge ens canvia. Però, inevitablement, el primer dia a la feina és una dutxa freda de realitat i de tornada als antics costums. No han sentit mai la temptació, un cop acabades les vacances, de fugir i començar de nou? Lluny; d'amics, de coneguts, del dia a dia? De fugir? Hi ha un estol de literatura sobre el tema. Un dels més divertits, Updike, amb la sèrie de Corre, conejo i el seu antiheroi, un home que no sap acceptar responsabilitats i sempre recomença.

Però l'home i la dona gironins, i més enllà l'ésser humà en general, sol resistir la temptació de canvi: saluda els coneguts amb cortesia, i algun que altre company que no voldries haver conegut mai, i es posa les piles en allò que fa. D'on s'extreuen les energies per tornar de nou? Un grapat d'il·luminats creuen que la feina no és la vida, sinó un instrument per viure-la. Alguns es fan de nou amb l'espai que els pertany a la feina, que l'han guanyat o l'han imposat, que és el seu; i que és la millor preparació per somiar en el viatge futur. I les esperances del demà, les creences que el proper viatge que aquest sí, ja veureu, serà la rehòstia, i ens servirà per trobar-nos a nosaltres mateixos. A saber què volem i què li demanem a la vida: totes les peces del trencaclosques personal encaixaran i tot tindrà sentit. Ja veureu, estimats lectors.

Un torna de les vacances amb un regust agredolç. És inevitable. Un cop entres a casa, sembla que el pis ha deixat de ser teu i és d'un altre. Et sembla entrar en la privacitat d'un desconegut amb qui tens ben poques coses en comú. Les habitacions, els mobles; tot sembla estrany i amb una aroma estranya de llunyania. Almenys, durant uns segons, després ja et vas apropiant del territori com l'explorador que dibuixa en el mapa un nou món. I els dies anteriors resten a la recambra de la memòria del vídeo gravat a Londres o París, o les fotos de la càmera digital per provar que no hem somiat l'experiència que se'ns acaba d'escórrer de les mans i com les gotes de pluja, mai torna amb la mateixa intensitat i sentiment. I a Internet, segur que sortiràs mil vegades en fotos del Facebook de senyores de Múrcia que van anar de vacances al mateix lloc que tu i expliquen l'experiència amb tot luxe de detalls al seu Facebook, als portals de viatges i allà on faci falta. I tens la sensació que, encara que tu hagis tornat, la teva imatge, el teu reflex, continuarà pels segles dels segles amén, fent voltes per la xarxa com la condemna d'un Sísif actual. És la vida moderna.