Tant en la declaració universal dels drets humans, efectuada el 10 de desembre de 1948 per les Nacions Unides, com en la carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, aprovada el 12 de desembre de 2007, es proclamen com a drets fonamentals la dignitat humana, el dret a la vida i el dret a la integritat de la persona, entre molts d'altres. Cal prendre consciencia, especialment en els moments de trasbals com els que estem vivint a la nostra societat, que complir i respectar els drets fonamentals de les persones, el primer dels quals és el dret a la vida, seguit del dret a la integritat moral i física i de tots els altres, son un límit que mai s'hauria de sobrepassar. L'esperit humà ha tardat massa segles per conquerir espais de llibertat, de tolerància i de convivència basada en drets, i no en concessions reials o divines, fonamentats en la dignitat humana com a tal, indissolublement units sota el principi de fraternitat o solidaritat. I cap excusa és acceptable per deixar de respectar-los, ni que sigui religiosa, política, o qualsevol altra.

I en una societat democràtica, dotada de mecanismes que canalitzen i faciliten la lliure expressió, les legítimes discrepàncies, diferents formes de participació i de manifestació i la intervenció, encara que limitada, de la ciutadania en l'elecció dels seus representants a les diverses institucions, no podem quedar indefensos davant la coacció o la violència, sota cap justificació. La democràcia representativa és certament millorable i cal ampliar-la i perfeccionar-la, donant resposta a exigències ètiques i peticions justes de la ciutadania, més enllà dels encorsetaments partidistes i dels límits burocràtics del poder.

Cal tenir en compte, però, que la democràcia, com a valor essencial del progrés humà i dels valors que parteixen de la base fonamental que és la dignitat humana, no necessita ni de dictadors que posin ordre ni de salvadors que s'imposin des del carrer. La democràcia necessita de la participació responsable d'una ciutadania activa, exigent dels seus drets i respectuosa amb els seus deures. Però quan els crits, la coacció o la violència ofeguen la paraula, debiliten el raonament, impedeixenel diàleg i converteixen els oponents polítics en enemics s'oblida que una societat no pot ser lliure ni pot ser justa sense el respecte a la dignitat i els drets fonamentals de les persones. Amb l'odi i la violència no es construeix mai res de positiu. Contradient una dita popular, penso que difícilment d'un mal pot esdevenir-se un bé.

Últimament han sovintejat acusacions infundades, blasmant polítics determinats i desacreditant els polítics de forma generalitzada, i fins i tot agressions verbals i físiques contra persones elegides pels seus conciutadans. I no només en l'àmbit del carrer, ja que alguns cercles i grups aliats amb l'únic objectiu de copar parcel·les de poder, lamentablement, han intentat aïllar i acusar grups i persones d'altres idees polítiques com si fossin focus d'infecció. I això, al final, es paga car, molt car i perjudica enormement la societat, tot promovent la intolerància.

Davant situacions i actuacions com les indicades en el paràgraf anterior no podem admetre ni el silenci covard, ni la indiferència insolidària ni la tebiesa indecisa. Cal radicalitat en la defensa de les persones, de la seva dignitat i dels seus drets fonamentals, sense condicionar-ho a quina ideologia o partit polític pertany. I quan un representant electe democràticament és objecte de coacció o maltractament, no es poden acceptar excuses o explicacions que justifiquin d'alguna manera un atac contra qui té l'honor de representar part de la ciutadania. Amb actes així se'ns està ofenent a la immensa majoria de la ciutadania. La defensa dels drets fonamentals i de les persones no es poden condicionar a circumstàncies, conveniències o oportunismes.