Des de fa dècades, la premsa publica dues notícies recurrents. La primera, un mes abans de Setmana Santa, les notes dels hotelers queixant-se del fet que no tenen prou reserves i el sector s'enfonsarà. Després, sempre resulta que han tingut un gran any turístic i l'ocupació supera amb escreix les previsions. La segona, quan les entitats financeres fan públics els seus guanys. Mai no diuen el resultat net, sinó un eufemisme per emmascarar el percentatge real: un XX% menys que l'any passat! Això vol dir que els resultats només han estat bons, no molt bons. Perquè estan parlant de guanys sumats any rere any, sempre amb resultats positius, per més que algun cop no fos tan bo. Però sempre infinitament superior als guanys de les rendes del treball, que es mouen, en el millor dels casos, per sota del 2-3%, similar a l'anterior exercici i referit a un "capital" també infinitament més baix: el preu del propi treball, sempre en franca devaluació.
I des de fa uns anys, tenim una tercera notícia, en parlar de l'impost del patrimoni. Sempre diuen que és millor no tocar-lo, que a qui castiga és a les classes mitjanes, i que no afectarà les altes perquè tenen experts en vorejar les obligacions fiscals, que troben els "raconets" de la llei per pagar menys -o no pagar- o aconseguir privilegis fiscals, deduccions o exempcions. Clama al cel, perquè tothom ho sap això, inclosos els responsables de la hisenda pública. I hom es pregunta si realment es fan tots els esforços possibles per acabar amb el frau fiscal espanyol per acció o per omissió.
Ara, tothom denuncia Grècia, perquè allà, diuen, ningú no paga impostos. Aquí, en canvi, gairebé sempre paguen els mateixos.
