No n'hi ha prou de dir que les retallades en les prestacions sanitàries són impopulars. Aquestes retallades, en aquests moments de crisi, són immorals.
Puc entendre que hi ha un greu dèficit a la caixa de l'administració catalana. Puc entendre que hi ha un forat de milions d'euros que s'han evaporat en aquests darrers (quants?) anys. Però el que no es pot admetre és que siguin els usuaris i els professionals els qui hagin de pagar els plats trencats, els qui en resultin "castigats" de la mala gestió que han fet, precisament, aquells i aquelles que havíem escollit perquè fessin una feina ben feta.
Al llarg d'aquests darrers trenta anys, el ciutadà de Catalunya ha anat tenint la percepció de gaudir d'un sistema d'atenció en sanitat pública de gran qualitat. I així ha sigut. No és cap regal. Sabem prou bé que aquesta atenció sanitària l'hem anat pagant entre tots; hem arribat a tenir allò que ens pertocava per les nostres aportacions. Així ha estat com ens hem pogut sentir propers als ciutadans dels països nòrdics que gaudeixen, segons ens diuen, d'un elevat "estat del benestar".
I durant aquests trenta anys, els professionals de la salut no han escatimat esforços per aconseguir aquesta fita col·lectiva. Potser fins fa pocs dies ningú sabia que els professionals de la salut a Catalunya eren els qui cobraven menys retribució econòmica per més hores de feina que a la resta de l'Estat. I, possiblement, ningú sabrà mai la quantitat d'hores que, generosament, aquests professionals han dedicat a la seva feina, més enllà dels seus horaris, per aconseguir tapar les deficiències del sistema, posant sempre el punt de mira en una millor atenció de l'usuari.
Però l'administració ha estirat més el braç que la màniga, i no queden diners a la caixa. On han anat a parar? I quan es fa aquesta pregunta, la resposta és imprecisa i fosca. Qui reconeixerà el malversament fet amb el diner públic? Qui se'n confessarà responsable? Ja no assenyalo partits concrets...
Les retallades no són la solució. No es pot carregar aquesta crisi a la salut del ciutadà ni a aquells professionals que han demostrat capacitat per tenir-ne cura. No es poden tancar centres d'assistència primària mentre es mantenen obertes les ambaixades que es van obrir en aquests darrers anys. No es pot explicar al ciutadà que haurà de esperar més per una intervenció mentre es destinen més fons públics al doblatge de pel·lícules al català. Crec que ja és hora que el govern d'aquest país faci els deures ben fets i retalli, com sempre s'ha recomanat de fer, d'allà on en sobra. I, ben mirat, en sobren moltes de coses en aquest nostre petit país.
