El passat 17 de setembre es van celebrar, al Grup Escolar Joan Bruguera, els actes del centenari d'aquesta escola. S'havia col·locat la primera pedra el 4 de novembre de 1908 i la gran festa ciutadana d'inauguració es va celebrar el dia 17 de setembre de 1911. La ciutat, per una vegada, havia aconseguit fer valdre els seus immensos sacrificis de guerra i, amb motiu del centenari de la Guerra del Francès, l'Ajuntament va obtenir la cessió de terrenys a l'espai de l'antic baluard de la Santa Creu de les muralles de la ciutat i una subvenció de més del cinquanta per cent del seu cost. Martí Sureda Vila, arquitecte municipal de nissaga d'arquitectes municipals, va redactar el projecte i en tres anys fou construït un edifici amb voluntat d'ordenar un primer xamfrà del nou eixample de la ciutat, marcat per la Gran Via, per explicar-ho en els termes que ho féu, a la taula rodona del centenari, l'arquitecte Josep Maria Birulés, exalumne, i gairebé veí de l'escola.
És sabut que el mèrit d'aquest edifici, com expliquen Salomó Marquès i Joan Puigbert (75 anys del grup escolar de Girona,1911-1986. Aproximació a la història de l'escola pública "Joan Bruguera", Girona, 1986), rau no només en el seu aspecte material i totes les novetats que contenia, sinó, sobretot, en l'ambient pedagògic i la proposta educativa que s'hi faria. Efectivament, el nou "Grup" que acabaria sent també durant molts anys l'escola annexa de la Normal de Girona, mentre va ser a la Gran Via abans del seu trasllat al nou edifici d'Emili Grahit, va agrupar totes les escoles unitàries de la ciutat entre les quals les de Silvestre Santaló i la de Josep Dalmau Carles. Aquest fet va comportar l'intent reeixit de substituir el caràcter unitari per l'esquema d'una escola graduada, on els alumnes canviaven de mestre i no tenien sempre el mateix en funció dels cursos i de les matèries. Aquesta revolució pedagògica, formulada com a superació del marc legal establert, va produir un foc creuat en el magisteri i la societat gironines i la innovació no es féu pas sense polèmica. Fins al punt que, sobretot en els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, es van obrir expedients i s'intentà neutralitzar la innovació que malgrat tot va rebre un ampli suport ciutadà.
Un dels artífexs, i en part víctima, d'aquesta innovació va ser el senyor Josep Dalmau Carles (Sant Cebrià dels Alls, 20 d'abril de 1857 - Girona,18 de novembre de 1928). Primer taper i després mestre va exercir aquesta seva vocació, relativament tardana, amb una plenitud fructífera des que després d'alguns destins va guanyar la plaça de l'escola unitària de Girona l'any 1886. Des d'aquest moment i vencent la migradesa material del moment i les males condicions de les escoles, a les Àligues, va anar ampliant el seu camp primer al carrer de la Neu, després al carrer dels Ciutadans i, finalment, a la plaça de l'Oli fins que l'agrupació de totes les escoles, el 1911, el va portar al Grup Escolar. Aquí exercí amb plenitud el seu magisteri i a la ciutat de Girona la seva ingent tasca editorial que, des de l'editorial Dalmau, Carles (més endavant Dalmau, Carles, Pla) va portar els seus llibres a totes les escoles del món hispànic. Lluís M. Mestras a L'aportació gironina al desenvolupament de la pedagogia catalana, (Girona, Diputació, 1981), explica que "Era un pràctic de l'educació, més que un teòric. La puntualitat en les classes, l'ordre i el rigor en l'exposició de les assignatures juntament a una rígida disciplina, eren els puntals del seu sistema pedagògic".
Però, ara, al fil d'aquest centenari el que més m'interessa és posar de manifest l'ampli moviment d'adhesió ciutadana a l'homenatge que se li va fer amb motiu de la seva jubilació, i que va portar a la col·locació, al Grup, d'aquesta inscripció "Gerona al eminente maestro D. José Dalmau y Carles por su labor desde 1886 a 1927. XV mayo MCMXXVII".
Formaven la Comissió organitzadora Celestina Vigneaux, Narcís Bartina, Modest Palahí, Joaquim i Francesc Tordera, Miquel Santaló, Lluís Moreno, Antoni Puyol, Manuel Sarasa, Jaume Sendra, Narcís Carbó i Esteve Colominas. Una gran festa acadèmica i popular amb música, dissertacions, cants i un àpat van cloure el gran reconeixement ciutadà que va quedar sintetitzat en una publicació: Homenaje. José Dalmau y Carles (Gerona, XV de mayo de MCMXXVII), que contenia "El cant dels infants al mestre" de Miquel de Palol, una detallada i ben argumentada biografia, una carta oberta del seu amic Artur Vinardell Roig i breus notes de Salvador Albert ("El Mestre"), Carles Rahola ("Record d'infantesa"), Laureà Dalmau Pla, Silvestre Santaló i Albert de Quintana i León ("Record al mestre"), L. Moreno Torres ("Remember"), Enric Albert, José Tauler, Pere Sacrest ("Visió retrospectiva"), el reglament de la beca "Dalmau Carles" i la relació nominal de les institucions i persones que havien iniciat la donació per a la constitució del capital d'aquesta beca. Aquesta relació consta de 33 entitats (Ajuntaments, ateneus, casinos, llotges, entitats, clubs, associacions...) i més de tres-centes trenta adhesions de caire personal. És aquesta unanimitat ciutadana la que trenca les dinàmiques mesquines dels enfrontaments corporatius, les denúncies i les enveges, i situa el magisteri gironí per damunt d'aquestes coses i Josep Dalmau Carles en ple reconeixement.
De fet, durant tot el primer terç del segle (Joan Puigbert: La Normal de Girona i el magisteri públic, 1914-1936, Girona, Universitat, 1996), bullia entre la renovació i la inèrcia, però és molt evident que l'esperit innovador i els nous mètodes al costat de les escoles d'estiu superadores de les "Conferencias pedagógicas", les colònies, i les activitats de formació van conduir a prestigiar l'escola pública i el magisteri. L'any 1923, amb motiu de l'assemblea que va fer a la ciutat la Federació de Mestres de Catalunya, el mes de juliol, la casa editorial Dalmau, Carles, Pla, SA, va fer l'ofrena als mestres assistents del petit opuscle de Joaquim Pla Girona, Breus notes sobre la història, monuments i bells indrets de la ciutat (Girona, Dalmau, Carles, Pla, SA,1923). En aquest context ens recorda, a part del llibret que hem esmentat, el número monogràfic d'homenatge a Josep Dalmau i Carles d'El Magisterio Gerundense, del 21 de febrer de 1929 amb motiu del seu traspàs.
Homenatjar els mestres és sembrar la llavor dels somnis i del futur.
