Hi havia una vegada un país tan petit petit que des de dalt d'un campanar sempre es podia veure el campanar veí; que acollia saquejadors il·lustres com un tal Fèlix Millet; on vivien comissionistes sense escrúpols que es forraven al capdavant de més que clubs de futbol; que consentia que usurers disfressats de banquers es passegessin cofois pels carrers, com aquell qui res, mentre la gent perdia les cases; que tenia una presidenta de tot un Parlament que es disfressava de fada (!) quan li rotava, i on s'insultava els andalusos per un grapat de vots i olé!

Que el país dels campanars era menut menut també ho van poder comprovar els súbdits que, un dia, hi va enviar el totpoderós Ingvar Feodor Kamprad, un suec, el rei del moble, que de no ser l'amo d'Ikea mai no hauria passat a la història. Un bon dia, aquells hereus dels víkings van voler obrir un mercat gegant a la ciutat immortal. Però, noi, no hi cabia, perquè la llei d'aquelles minúscules contrades deia que fora del terme de la capital, res de botigues mastodòntiques.

Vet aquí, que tenim que 400 llocs de treball directes (i vés a saber quants d'indirectes!) se n'anaven a fer punyetes perquè l'Ikea no podia anar ni a Salt, ni a Fornells de la Selva, que, paradoxes de la vida, tenien terrenys per donar i per vendre. Mentrestant, la dolenta de la història, la bruixa de la crisi, anava fent i, en canvi, el Govern dels bons que havia d'aixecar els ànims i l'economia país petit petit, el mateix Govern que quan li convenia modificava lleis en cinc minuts (vegi's la reforma de la CCMA), es feia el suec.

I conte contat, tornem al món real: benvigut a la República Independent de casa nostra, míster Kamprad.