Arrufeu el nas si us recomanen el llibre La delicadesa, de David Foenkinos, autor francès de moda. En un món dominat per la vulgaritat i la grolleria, tota delicadesa resulta sospitosa.
Tal dit, tal fet! La Nathalie, protagonista de la història, es refugia en ella mateixa després de la mort en un accident de la persona estimada, però l'aparició de l'antiheroi, un jove suec sorprenent, li alegrarà la vida.
L'argument, característic d'una novel·la romàntica, se sustenta en la recerca de la felicitat després d'un infortuni. En aquest cas, amb l'afegitó d'una bona dosi d'ironia i, fins i tot, de sarcasme. A la vegada, l'obra desprèn una subtil tendresa, tan ensucrada que és difícil deslligar-la de la cursileria.
Amb tot, la necessitat de la delicadesa en les relacions humanes es converteix en una excusa per escampar a tort i a dret un missatge d'optimisme enganyós per empassar-se un present desagradable i per confiar en un futur feliç.
Un optimista conscient obtindrà com a recompensa més benestar i felicitat? Si hom creu que pot assolir uns objectius, es dedicarà amb cos i ànima a aconseguir-los? Intentarà superar les dificultats i s'esforçarà per treure profit de l'adversitat?
Aquestes són preguntes que podrien entusiasmar adolescents de 20 anys però per a les persones de 40 anys són pretensioses i, per la gent de 60 anys, estúpidament insubstancials.
Per tant, en acabar la novel·leta, s'aconsella llegir Càndid o l'optimisme, de Voltaire, pensador francès del segle XVIII. Càndid és un home ingenu que, després de patir un munt de desgràcies, continua fidel al filòsof Pangloss, personatge que confon el que és ideal amb el que és real.
Ara bé, quan a Càndid li pregunten què és l'optimisme, respon amb sornegueria: "És obstinar-se a defensar amb vehemència que tot està bé quan tot està malament".
En els nostres dies, els pensadors al servei del sistema perden el senderi per vendre que, malgrat l'apocalipsi que s'acosta, no passarà res. Que després de la tempesta, vindrà la calma i els qui es quedaran pel camí és perquè estaven sentenciats per endavant.
És a dir, combinen el pessimisme de la "doctrina del xoc" per atemorir la gent i l'optimisme metafísic segons el qual tot succeeix a fi de bé i en el millor dels mons possibles.
Amb aquesta estratègia s'intenta d'amagatotis adormir les consciències alhora que es nega la possibilitat de qualsevol alternativa. En aquesta tessitura d'impotència, tothom esquivaria qualsevol compromís solidari i es concentraria a sobreviure.
Doncs, no s'han de sortir amb la seva! En un temps de canvi global, no hi ha lloc per a l'optimisme càndid.
