La prevista victòria del PP en les properes eleccions del 20 de novembre és una pura contradicció: com més forta és l'esquerra social al carrer, guanyarà la dreta més rància. En un sistema polític com el nostre, de bipartidisme imperfecte, el desgast d'un dels partits "de govern" comporta automàticament la victòria de l'altre, encara que hagi fet tan pocs mèrits com és el cas del PP. Com a bon gallec, Mariano Rajoy s'ha dedicat a no explicar el seu programa més enllà de dir que amb ell sortirem de la crisi i que no farà retallades socials. Molt em temo que en això últim estigui mentint i que acabi disfressant les privatitzacions dels serveis públics, com les que fa Esperanza Aguirre a la comunitat autònoma de Madrid, com una millora dels serveis. De totes maneres, Mariano Rajoy arribarà a la Moncloa sense despentinar-se i sense el "llast" de gaires promeses.

El PSOE s'ha enfonsat per la crisi econòmica i per la incapacitat de treure'ns-en. Al final ha pagat les conseqüències de les seves polítiques neoliberals, les de deixar fer a la banca i a les constructores, que tan bons beneficis semblaven donar a la societat espanyola malgrat que fos a costa d'inflar cada vegada més la bombolla immobiliària i a costa de sacrificar els interessos de les classes populars que no especulaven amb l'habitatge sinó que el compraven cada vegada més car fins al punt d'hipotecar-se de per vida i, alguns, part de la vida dels seus hereus. Encara deuen ressonar a les orelles de molta gent les justificacions socialistes que abaixar impostos (als rics) era "progressista". Ara es deuen estar penedint del que van dir i, sobretot, del que van fer. I del que no van fer també, perquè una de les claus del crònic dèficit fiscal espanyol és la baixa imposició sobre les rendes altes que, a més, acumulen la major part del frau fiscal. Precisament el combat contra aquest és una de les demandes permanents de les esquerres catalana i espanyola -la d'ICV, EUiA i IU entre d'altres- i és un dels pilars per sortir d'aquesta crisi. Per desgràcia, com va passar amb la legislació mediambiental, fins que no veiem entrar a presó un gran defraudador fiscal, per exemple Emilio Botín, el combat contra aquesta xacra no té credibilitat. Ara el candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, fa propostes populars com la dació en pagament per saldar el deute hipotecari però ja no té ni autoritat moral ni credibilitat política: per què no impulsava aquesta mesura quan era al govern? És més, per què va votar-hi en contra al Congrés de Diputats?

El Moviment del 15-M va aconseguir dissabte de la setmana passada un nou èxit, multiplicat per la seva expansió europea i mundial. A aquest moviment li devem que s'hagi posat sobre la taula el programa social, els problemes reals de molta gent que d'altra forma no serien visibles perquè una part de la societat no vol que les dificultats i la pobresa surtin al carrer. El moviment dels indignats és popularíssim i, més enllà dels centenars de milers que hem sortit al carrer, uns quants milions de ciutadans catalans i espanyols comparteixen amb ells les seves reivindicacions. La contradicció rau justament aquí. Les enquestes prediuen un augment de les esquerres alternatives al PSOE però no un gran creixement d'aquestes. Com més es necessiten polítiques progressistes, com més imprescindibles són els grups parlamentaris clarament d'esquerres per col·laborar que tots sortim de la crisi amb els nostres drets socials i polítics consolidats i enfortits, uns quants milions de potencials votants "indignats" es quedaran a casa seva sense exercir els seus drets polítics o, pitjor, votaran en blanc fent així més difícil aconseguir diputats alternatius als grans partits, evitant d'aquesta manera donar un cop de timó a les polítiques socials i econòmiques actuals.

És responsabilitat de les esquerres convèncer la ciutadania que val la pena donar un tomb electoral però aquestes juguen amb desavantatge: no només tenen pressupostos electorals molt inferiors als dos grans partits sinó que la permanent marginació de qualsevol partit a l'esquerra del PSOE mitjançant la llei electoral (IU, quasi un milió de vots i només dos diputats), la marginació informativa, la tergiversació de les propostes dels seus líders o la invisibilitat de les seves propostes ha traslladat la possibilitat de canviar el vot cap a l'esquerra radical en una proposta quasi inexistent per a molta gent. No obstant això, encara no hi ha res decidit i si volem superar algunes d'aquestes contradiccions encara hi som a temps.