La CEOE-Cepime va presentar dimecres passat el document que porta per títol "Proposta dels empresaris per superar la crisi". De la introducció cal destacar-ne l'èmfasi posat en les polítiques d'ajust fiscal, i la petició clara i contundent de reducció del sector públic, que segons el parer de l'organització empresarial ha d'adequar-se als temps de crisi que estem vivint i per això "s'ha de centrar en l'essencial, reduir la seva mida, simplificar la seva estructura i adaptar els seus recursos humans a la nova situació" (adaptar vol dir extingir contractes del personal que presta els seus serveis al sector públic? Seria bo que s'aclarís aquest dubte).
Ara bé, m'interessa destacar que la CEOE-Cepime manifesta que la reforma "substancial" del mercat de treball és requisit ineludible perquè la resta de polítiques econòmiques i socials a engegar tinguin operativitat, i que sense ella no es produirà la reducció de la desocupació (saben els lectors i lectores del Diari que sóc una persona de fe, però no fins al punt de creure en el dogma sagrat d'una reforma laboral com a poció màgica que contribueixi a resoldre gairebé tots els problemes del país).
Per a la CEOE-Cepime, la reforma laboral ha de ser "profunda" i alterar de manera permanent el que qualifiquen de "dèficits del mercat laboral espanyol". En la mateixa línia que en altres documents emesos per la part empresarial en els últims temps, s'insisteix que la reforma ha de servir per afavorir la contractació, i disposar d'un marc més flexible, que eviti la pèrdua de competitivitat de l'economia espanyola enfront de països del seu entorn, i que s'adeqüi "a les necessitats d'una economia globalitzada i que permeti ajustar-se al cicle via preus i no via quantitats".
La CEOE demana que aquesta reforma laboral es posi en marxa "en el començament de la legislatura" i novament s'afirma, amb una fe que pot moure muntanyes per als redactors del text però que no troba cap base empírica per confirmar la veracitat de les tesis, que les mesures proposades per a la primera fase, entre les quals s'inclou la reforma laboral, "constitueixen un autèntic pla de recuperació, sense el qual serà impossible la recuperació".
Hi ha propostes de modificació de la normativa laboral i que requeririen de canvis a la Llei de l'Estatut dels treballadors i diversos dels reials decrets que regulen les modalitats de contractació, així com també en altres textos legals, i fins i tot l'aprovació de noves normes. La part empresarial demana la modificació de la normativa sobre modalitats contractuals, de tal manera que es redueixin "les 43 modalitats actuals" (per cert, són 43 normatives sobre regulació, en força casos, de bonificació en les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social i no modalitats contractuals pròpiament dites) fins a un nombre molt menor.
Sense concretar més, es proposa que existeixi un contracte indefinit (només l'ordinari o també el de foment d'ocupació de la contractació indefinida?), un contracte temporal (causal? Sense causa i amb una durada màxima, a la finalització del qual s'extingiria com ja va passar amb el contracte de foment de l'ocupació?), un contracte fix discontinu (incluïble dins dels contractes indefinits, ja que allò que el diferencia no és la seva durada sinó el nombre d'hores anuals treballades), un contracte d'obra o servei (la part empresarial es va mostrar crítica amb la reforma de 2010 i per això probablement defensi tornar a la regulació anterior al Reial decret-Llei 10/2010 de 16 de juny), un contracte a temps parcial (suposo que amb més flexibilitat en l'ordenació del temps de treball per voluntat de l'ocupador) i un contracte de formació (cal fer alguna modificació, òbviament des de la perspectiva empresarial, sobre el nou, i molt flexible, contracte per a la formació i l'aprenentatge aprovat pel Reial decret-llei 14/2011 de 26 d'agost?).
La proposta que ha merescut més atenció per part dels mitjans de comunicació és, sens dubte, a més, la més clara. En l'actualitat, l'extinció d'un contracte de treball que sigui reconeguda pel mateix ocupador o en seu administrativa o judicial com a improcedent genera el dret a percebre una indemnització de 45 dies de salari per any treballat i un màxim de 42 mensualitats per a un contracte ordinari, mentre que la quantia es redueix a 33 dies per any i 24 mensualitats quan es tracti d'una extinció per causes objectives d'un contracte de foment de la contractació indefinida i la no conformitat a dret del qual sigui reconeguda directament pel mateix ocupador o en seu administrativa, o bé per resolució judicial. La proposta empresarial, que certament no és la primera vegada que es planteja, proposa la reducció (entenc que per als dos casos) a 20 dies de salari/any i un màxim de 12 mensualitats, és a dir idèntica indemnització que la fixada legalment per a l'extinció col·lectiva regulada a l'article 51 de la LET.
He de confessar -sóc un optimista permanent- que m'hauria agradat trobar alguna proposta sobre més implicació dels treballadors en les empreses a canvi de les contrapartides/sacrificis que se'ls poden exigir, però no sembla que això estigui en el guió de la pel·lícula, i com a exemple, vegin les reaccions d'un sector empresarial, i de la premsa proempresarial, davant la tímida proposta de Joan Rosell de plantejar, seguint el model alemany, la presència sindical en consells d'administració.
Sé que no corren bons vents per als que defensem el valor social del treball i el valor de les normes laborals i de protecció social com a elements bàsics de primer ordre per protegir i fomentar la cohesió social i evitar els riscos de fractura social. Però convé que rellegim tots, les organitzacions empresarials les primeres, algunes publicacions sobre l'origen i la raó de ser del naixement del Dret del Treball al segle XIX, i potser així ens evitarem alguns conflictes socials que semblen, de moment, importar poc a alguns (no a tots certament) sectors del món empresarial.
