Durant la seva vida, homes i dones passen treballs per trampejar els camins de la pobresa, defugir els fangars de la injustícia i esquivar els pedregars de l'infortuni.
Al llarg de la seva existència, qualsevol mortal que no formi part del reducte de privilegiats, denunciarà la supèrbia dels governants, maleirà la cobdícia dels poderosos i desconfiarà dels il·luminats salvadors de pàtries imaginàries.
La crònica dels avatars de la gent seria incomplerta sense blasmar la mesquinesa dels individualistes, la covardia dels febles, l'avarícia dels especuladors, l'enveja dels mediocres, l'ostentació dels adinerats, els afalacs dels necis i la traïció dels miserables. Amb tot, després d'una airada pugna d'anys, si abans no es produeix cap desgràcia, un dia el cor s'atura amb un silenciós adéu a un món insolidari i carronyaire. La feixuga herència que tothom, sense distinció de raça, sexe, religió, origen ètnic, naixement o classe social, s'emporta a la tomba, són uns ossaments malmesos per les malalties, l'edat o la desventura.
El símbol de la mort, un esquelet humà amb una dalla o una calavera sobre una aspa de dos ossos, recorda que ningú quedarà per a llavor. La parca vestida de dol i amb caputxa, pot aparèixer de sobte per emportar-se amb insensible obstinació i sense entrar en detalls a qui menys s'ho espera. El seu instrument està sempre a punt per segar les il·lusions, esmicolar les ànsies de gaudir i destruir els instants de felicitat.
La veneració ancestral de la mort és present a les celebracions de la nit de Halloween, la diada de Tots Sants i el dia dels Difunts. Passar a millor vida o criar malves són expressions emprades per no pronunciar el mot fatídic que assenyala un final inexorable.
Ara bé, la festa dels morts, en la seva percepció religiosa o pagana, és una ocasió per entonar, paradoxalment, un cant a la vida. De fet, els qui descansen en pau no causen problemes. Per tant, el record dels éssers estimats que ja no hi són no ha de coartar l'alegria de viure ni tampoc oblidar que inquieten més alguns vius que qualsevol mort. Uns vius molt vius que s'entesten a ensorrar els pilars del benestar comú.
Deslliurem-nos, doncs, dels qui oficien d'enterramorts de les conquestes socials. Així sia!
A la fi, aquesta apòcrifa oració fúnebre conclou amb uns versos del poema Meditació de Novembre, de Narcís Comadira, il·lustratius de l'ombra que assetja els humans des del bressol a la tomba "Oh mort, oh mort, que encercles tots els passos! / Naixem amb tu, venim, que dolça ens crides / ja en els remots orígens quan no som / sinó llavor que busca on arrelar".
