Educar amb i en l'esperit crític

Ahir al migdia es va realitzar al tanatori de Girona la cerimònia funeral per Helena Ferrer i Rabert, professora que fou de Geografia i Història a l'IFP Sant Narcís (1986-1996), a l'extensió de Batxillerat Dalmau Carles (1996-1997), a l'IES Santa Eugènia (1997-2007) i a l'Institut Santiago Sobrequés (2007-2011). Fou vençuda per un càncer terriblement mortal als 51 anys. El seu magisteri, exercit al llarg de 25 anys de dedicació als alumnes, ha estat intens, crític, rigorós i amable. Els alumnes i les alumnes n'han parlat amb orgull i agraïment. I no hi pot haver més gran recompensa. Un dels seus arguments a les classes era justament l'eslògan d'aquest article: "Sigueu crítics". A ella, naturalment, van dedicades aquestes ratlles.

Es pot educar neutralment, sense conviccions ni principis, sense valors ni estratègies, transmetent coneixements i valors com si fossin una matèria inerta i aïllada enmig de l'univers? Es pot construir una escola amorfa, immobilista, reproductora dels esquemes de desigualtat, injustícia i poder vigents? És evident que sí. L'escola de casa nostra és cada dia més un instrument al servei del poder dominant; un indret sense esperit crític ni voluntat transformadora.

L'educació ateny l'home i el conjunt de la humanitat. Si no es planteja de manera global, de manera comprensiva, inserida en la mateixa realitat d'avui, no té cap mena de sentit. Si l'escola no educa les ments per a la crítica, qui ho ha de fer? Si l'escola no explica valors, qui ho ha de fer? Si l'escola no és l'esperó que transforma la societat, qui ho ha de ser? La responsabilitat de la tasca educativa ha estat sempre molt important; la dels professionals que avui s'hi dediquen és una tasca de primera necessitat, urgent i cabdal. S'espera de l'escola que contrasti i contradigui la deriva fatal de la humanitat de la mà del consum i del capital: s'haurà de convèncer l'alumnat del malèfic poder alienador dels ginys electrònics i vèncer-los (que no fer-los fora) en favor d'una major humanització; s'haurà d'aconseguir que el futur s'escrigui amb la solidesa del coneixement del passat (sense deixar de caminar endavant); i s'haurà d'aconseguir que la curiositat per saber pagui la pena de l'esforç i la constància.

Amb quina mena d'educadors es compta per fer aquesta feina? Quin és el bagatge cultural, humà i de consciència dels professorat? I encara més important: quin és el seu exemple i el seu grau d'implicació? Com són els mestres i professors de les nostres escoles i instituts? És difícil traçar una tipologia comuna atesa la diversitat de professors i professores. Abans es parlava de professors amb vocació i, per contraposició, de professors funcionaris. Després es va parlar de bons professionals. I de docents. I encara d'ensenyants. Havent passat per tants noms, costa d'endevinar l'essència d'allò que és un mestre.

No tothom serveix per ensenyar, això també és cert, però fer-ho, dedicar-s'hi, viure-ho amb passió diària, té ja per se un infinit valor. Dit això, es pot afirmar que alguns adjectius, ordenats d'una manera o altra segons cada cas concret, poden servir per definir mínimament el tarannà d'un docent ideal: amable, tolerant, rigorós, responsable, eficient, compromès, dialogant, atent, sincer, instruït, culte, crític... Aquesta idealitat té moltes línies vermelles que pin?ta la prosa de cada dia, la matussera prosa de l'administració i dels entrebancs diversos.

Els ensenyants que imparteixen classes a secundària obligatòria (la mare de tots els temes i problemes educatius) provenen ara mateix de dos tipus (com a mínim) diferents de formació: magisteri i llicenciatura. Els primers, curts de continguts específics de matèria en l'etapa universitària, han hagut de llicenciar-se per poder-hi exercir; els segons, absolutament mancats de coneixements de pedagogia, didàctica i magisteri, han rebut puntuals cursets de formació per poder entrar a les aules traient-ne algun profit. D'aquesta manera, amb mestres mancats de fonaments en la matèria i professors mancats de pedagogia, s'ha anat tirant.

Per arrodonir-ho, hi ha ara mateix a secundària, fent la mateixa feina, ensenyants amb salaris diferents. Si el sou base i els triennis són A/B (catedràtic i professor/ professor tècnic i mestre); el complement de destinació és C/D (catedràtics/ professors i mestres); el complement específic és E; i els sexennis, F; hi ha ara mateix qui cobra A+C+E+F, qui cobra A+D+E+F, qui cobra B+D+E+F... A part, és clar dels salaris de substituts i interins, de professors a ? i a 1/3 de jornada, etc.

Per si no n'hi hagués prou, les tasques burocràtiques i les avaluacions i auditories de qualitat, les programacions oficials i els seus mandats, els canvis de plans d'estudis i de lleis educatives, la peregrina i capriciosa introducció d'ordinadors a les aules sense tenir a punt tots els mitjans, i altres invents..., han espesseït encara més el present i l'esdevenidor dels docents. I per si tot aquest devessall no fos suficient, un bon nombre de famílies que no han sabut, o no han pogut, vetllar per la correcta educació dels fills exigeixen avui a les institucions educatives (per activa o per passiva) que els substitueixen en tasques bàsiques.

És tan així tot plegat que demanar als educadors que reflexionin sobre la realitat immediata, preparant lectures crítiques diferents de la programació; pensar que algun mestre mottu propio introduirà l'anàlisi i la critica com a mètode a les seves programacions, són quimeres, somnis d'un idealista. Perquè hi ha encara, dissortadament, un fet més preocupant. La dimensió personal -formativa, emotiva- dels agents educatius és cada vegada més plana, cada vegada més limitada, menys imaginativa i menys incardinada en la realitat.

Revertir aquest procés d'acriticisme i falsa neutralitat (callar és atorgar) ha de ser l'objectiu d'escoles i instituts. Per començar, es pot fer allò que l'Helena encomanava als seus alumnes: "Llegiu els diaris; sigueu crítics; no deixeu que decideixin per vosaltres".