Imagini's que li pregunten: "Està d'acord que acomiadin la meitat dels empleats públics, rebaixin dràsticament el sou de la resta, retallin la pensió dels jubilats, facin una escabetxada amb les prestacions socials i apugin els impostos un munt, tot això amb l'objectiu que els bancs estrangers perdonin a l'estat la meitat del deute?". Davant d'aquest plantejament, quina creu que seria la seva resposta? Doncs això, aproximadament, és el que Iorgos Papandreu vol preguntar als ciutadans grecs en referèndum. La probabilitat que responguin una cosa com ara "que paguin els banquers" o "que pagui la Merkel" és prou elevada com perquè l'anunci hagi disparat totes les alarmes i hagi destruït en un minut el clima d'esperança que s'havia aconseguit la setmana passada a la cimera de l'euro a Brussel·les.

La reacció positiva de les borses als acords d'aquella cimera ens fan entendre la gravetat de la situació: els inversors es van posar molt contents en saber que Grècia només pagaria la meitat del seu deute. I si l'anunci de Papandreu va enfonsar els mercats va ser perquè reintroduïa l'amenaça de la fallida total i desordenada: el campi qui pugui.

I tanmateix, aquesta és avui una hipòtesi altament plausible. La pregunta ja no és "què faríem?", sinó "què farem?". Europa depèn d'una decisió que Papandreu ha decidit considerar prou greu perquè sigui directament adoptada per la sobirania popular.

No és allò habitual. Les decisions impopulars no se sotmeten a referèndum. Es pot discutir la correcció democràtica, però aquesta és la pràctica establerta. No es convoca els ciutadans per acordar pujades d'impostos i rebaixes de pensions. El contracte tàcit entre governants i governats inclou una clàusula segons la qual els primers tenen l'obligació de cremar-se com teies quan convingui, assumint la impopularitat de causar el dolor necessari. Només uns quants éssers excepcionals són capaços d'executar una amputació sobre el seu propi cos sense anestèsia; per a la resta, la intervenció coactiva del cirurgià és indispensable per evitar la gangrena. I, a més a més, volem que el tallador, mentre esmola l'eina, ens enganyi i ens digui que això que supura i fa tanta pudor es cura amb aspirines.

Vegin, si no, el discurs dels candidats a les eleccions espanyoles. Haurien de dir-nos allò de "sang, suor i llàgrimes", però no ho faran fins després, quan simulin haver descobert, sorpresos, que les coses estaven molt pitjor del que creien.