Hi ha un discurs escombraria que circula per les tertúlies segons el qual la crisi és culpa de tots. Els espanyols, pel fet de ser-ho, volien casa en propietat i, malgrat que al mercat li va anar molt bé amb aquest desig, ara els comptes diuen que no era possible. Quan dormíem, pujava el preu de la casa en la qual habitàvem, fos la nostra o no, i per això ens despertava de matinada el banc per oferir-nos una hipoteca. La culpa és igual de qui volia una casa per viure que dels qui compraven i venien habitatges fent pujar tots els preus. La culpa és molt religiosa i la seva socialització, molt catòlica. Més religiosa encara és una de les seves conseqüències, el plaer en el sacrifici que també se sent molt i que està ressuscitant els moloquites ocults.

Moloch, al qual adoraven fenicis, cartaginesos i cananites, arriba des de l'antiguitat fins als nostres dies a través de Plutarc, Teodor, La Bíblia, Milton, Flaubert, Conan Doyle, Fritz Lang, Jacques Martin i Víctor Mora, és a dir per mitjà d'historiadors, novel·listes, directors de cinema i guionistes de còmic que van representar aquest déu que altres politeistes van anomenar Saturn o Cronos.

Per reconèixer de qui parlem recordem que es tracta d'aquesta enorme figura buida -amb cos humà, cap de toro i símbols de poder reial- que tenia les mans juntes i els palmells cap amunt. A les seves mans era col·locat qui havia de ser sacrificat. Els braços del déu, moguts per cadenes, acostaven la víc?tima a una boca enorme i oberta des de la qual queia a la foguera. Els tambors i timbals que acompanyaven el ritual tapaven els plors de les víctimes. La Cartago assetjada pels grecs va sacrificar a aquesta deïtat els seus primogènits (el seu futur econòmic).

Als ulls d'alguns enfervorits partidaris de l'austeritat no es veu racionalitat econòmica sinó una brillantor en la qual la religió va encendre una foguera purificadora. Són moloquites.