En qualsevol contesa electoral, la campanya sempre té un pes específic important. Certament, no decideix el guanyador, ni molt menys, però segons com es desenvolupa pot decantar un bon grapat de vots cap a un costat o cap a un altre.

En aquestes generals, però, fins i tot Mariano Rajoy, el gran favorit, es permet fer festa en el primer diumenge de mítings. La publicació de l'enquesta del CIS la proppassada setmana que donava una majoria aclaparadora al Partit Popular ha matat la campanya electoral.

Ningú no dubta que el PP assolirà una forquilla entre els 185 i 200 diputats, per la qual cosa la resta de formacions polítiques gairebé no hi tenen res a dir. Fins i tot el Nobel Vargas Llosa s'ha atrevit a demanar el vot per a l'UpD de Rosa Díez, la qual cosa no deixa de ser ben curiosa si tenim en compte el passat conservador de l'escriptor peruà, ara espanyol.

Els gairebé cinc milions d'aturats parlen més que qualsevol missatge polític. Mariano Rajoy ha tingut el gran mèrit de saber esperar i veure com els funerals del PSOE circulaven pel carrer Gènova de Madrid, tot cercant la bandera d'Espanya de la plaça Colón.

No cal parlar de programes ni de projectes, l'electorat vol un canvi i avui aquest relleu es diu PP. Malgrat l'allau de vots que reben, a Catalunya el PSC encara aconseguirà ser el guanyador moral, mentre el PP i CiU batallaran fins al darrer moment per la segona plaça. Dos veterans com Fernández Diaz i Duran Lleida hauran de lluitar per esgarrapar el màxim nombre de vots, atès que la diferència entre les dues formacions es mínima.

A Catalunya el vot PSOE encara arrossega molts ciutadans i no és d'estranyar que Felipe González faci tàndem amb Carme Chacón en diferents indrets de l'àrea metropolitana de Barcelona. Als setanta anys, Felipe manté el seu carisma i pot ser decisiu perquè Catalunya sigui l'única comunitat autònoma en la qual els socialistes guanyin.

Mentre la campanya avança, Zapatero resta desaparegut. És la primera vegada en la història democràtica de l'Estat espanyol que un president del Govern no és reclamat per les seves bases per assitir a actes electorals. La seva segona legislatura al capdavant del Govern espanyol s'ha convertit en un autèntic malson per a la majoria de ciutadans. I això sense parlar de ministres tan nefastos com Miguel Sebastián, per exemple, que era la seva mà dreta.

L'única incògnita que resta és saber la magnitud de la victòria popular. Rubalcaba és un candidat del passat, que no aporta aire fresc a la campanya i que per altra banda ha estat fins fa poc el portaveu dels desastres governamentals. Ni tan sols no ha pogut aprofitar l'èxit personal que representa la fi de la banda terrorista ETA.

El CIS no deixa marge a les sorpreses i a la patacada socialista hi caldrà afegir les dificultats que tindran les forces nacionalistes com el PNB i CiU per trobar espai. El tan reclamat vot útil sembla decidir-se aclaparadorament cap a les files del PP, que s'ha convertit en una mena de salvavides per a uns electors tips de retallades i de visitar les oficines de l'atur. En aquestes circumstàncies gairebé es podien haver estalviat els diners d'una campanya electoral que no servirà per a gaire res.