L'amor com a lema d'anunci tenyit de sexe, de la televisió. L'amor perdut en el guió simplista d'una telesèrie nord-americana. Que fàcil és la vida en les telesèries ianquis, en les quals ningú té problemes mentals o de consciència pels seus actes! I la vida sempre et concedeix un nou capítol per anar provant. Ens acostumem a veure la vida sota aquesta premissa. Però la realitat és més complexa. Si la vida fos tan impressionant i tan sentida, la literatura no jugaria cap paper en les nostres vides.
La vida està composta de badalls; segons que duren una eternitat i esperes en rebedors d'oculistes, hospitals, tanatoris, empreses de treball temporal, converses intranscendents i autopistes amb sots. Dormim; ens gratem l'orella, mengem, badallem i ens avorrim un gruix del temps. La vida és navegar per Internet sense rumb ni interès, i desaprendre allò que pensàvem que era cert.
Malgrat aquesta realitat, idealitzem els instants de passió i els emplacem a la categoria de mite. Ens manquen els éssers estimats a través de l'absència, no pas de la passió injectada de sang. Del detall. L'absència d'un cos al llit ens evoca tot allò perdut: impossible d'assolir. Un gest, una frase repetida, una característica del cos com una piga o una determinada forma del nas ens duu als viaranys de l'amor.
La pluja al novembre ens porta tants records del bon temps, que el nostre cor aprèn cançons d'enyorança i oblit: ens construïm amb el detall. El detall ho és tot en la nostra memòria i en la percepció del món. Estimem una conversa i una manera característica de respirar, uns costums convertits en un sistema de relació entre dues persones; l'olor d'una menja determinada o una marca de tabac. Una cançó pop o el tema d'un cantautor ens empeny a rememorar sentiments antics, apagats. L'abecedari del sentiment té el color del cabell o de les celles de la persona estimada, les sinuositats de les seves corbes i la melodia de la seva veu. Creixem recordant un vestit, una posta de sol i una tarda d'amor a la platja. Les converses i els instants compartits, transformats, potser, en una monotonia plaent i narcòtica, són els indicis de l'amor. I sols ens n'adonem quan ens manquen i els substituïm per les fotos esgrogueïdes de la passió.
Només amb els anys signaríem una frase com aquesta, tan certa com la vida i la mort, les nits i els dies que se succeeixen sense fi, més enllà de nosaltres i dels nostres estimats: t'estimo sense el rampell i la rauxa. Sense la injecció de l'adrenalina. T'estimo sense la dictadura del cos.
Només així puc envellir en pau.
