Tísner va dibuixar un acudit, l'any 1935, en el qual un pintor surrealista dubtava de si li havien penjat un quadre del dret o del revés. Jaume Ministral i Masià recupera aquest gag a El caso del psicoanálisis (1949), on l'única obra del surrealista Szondowski que rep elogis dels crítics és la que han penjat al revés.
Aquesta concepció barata del surrealisme entronca amb la de la Catalunya de preguerra, quan els fruits d'aquest corrent eren considerats la demostració palpable dels desvariejos mentals dels seus creadors.
Quan Ministral publica la novel·la, el que ha canviat és la consideració general cap a les teories de Freud i les forces del subconscient -que Dalí està tip de defensar com a força creativa des de finals dels anys 20-. I alguna cosa hi ha tingut a veure, és clar, Spellbound, el film de Hitchcock que ha popularitzat tot aquest canemàs teòric, transformant-lo en les claus simbòliques d'un thriller.
Ministral no dubta a enfilar-se al carro empès per Hitchcock, però, això sí, guardant les distàncies amb el surrealisme. Aquesta tensió reprimida emergirà en el segon volum de la sèrie, on el gironí no pot evitar incloure el pintor empordanès en un cameo oníric, bàsic per a la resolució del misteri.
El caso del psicoanálisis no passaria de ser una variant insípida d'Agatha Christie, si no fos per aquests empelts freudians que la xarboten. La presència de llistes de noms, processos de transferència, associacions d'idees i descripcions de somnis la doten d'una textura extravagant i fresca que l'allunya, en certs moments, dels paràmetres de la contenció cartesiana.
