Mario Monti, l'home de la MAT, el pacificador que va asserenar la tensió elèctrica que supurava a Girona, ja mana a Itàlia. No l'ha votat ningú, però governa envoltat de tecnòcrates com ell, alguns dels quals són vells amics de la gens escrupolosa banca. Tothom, la Merkel, en Sarkozy, en Cameron, en Zapatero, en Rajoy, en Van Rompuy, els famosos mercats i la mare d'en Tano dóna per suposat que en Mario ho farà bé. Com que no és un polític i per tant, és útil, governarà i gestionarà de meravella: Salvarà Itàlia, salvarà l'euro, salvarà el coll d'en Sarkozy i el cul de la Merkel. Bravo, Mario.

A Grècia, la immolació de Georgios Papandreu, un socialista temerari que va gosar donar la veu al poble (!), ha deixat com a herència un altre govern de perfil tecnocràtic que tot ho arreglarà, amb un tal Lukas Papademos al capdavant. Evidentment, el tal Lukas compta, com en Monti, amb el plàcet dels totpoderosos mercats: sí, els que tot ho venen, tot ho compren i, al final, tot s'ho queden.

Ben bé com la pel·lícula d'Stanley Kramer: el món està boig, boig, boig, i, excepte quatre estudiants italians més quatre indignats que de tant en tant acampen per la plaça Catalunya o per Sol, ningú no es queixa. És més, la gran solució que els grans líders ens proposen a una crisi que a aquestes alçades ja resulta incomprensible per al comú dels mortals (que si primes de risc amunt, que si primes de risc avall), passa per deixar KO el sistema democràtic per a gaudi d'una colla de taurons que especulen i especulen i especulen al ritme que els marquen senyors Moody's, Standard&Poor's, Fitch i Goldman Sachs.

Cantava la Trinca, fa dècades, premonitòriament: "La banca es commociona i es posa nerviosa / Si hi ha tanta plorera pot baixar la Borsa (...) Ai pobra banca! / I el pobre poble, què?". Els mateixos trincos, visionaris ells, van trobar la resposta: "Un, dos, tres, botifarra de pagès!".