Esclau procedent d'Anatòlia, Epictet (50 d.C.-120 d.C) va servir a Roma Epafrodit, proper a Neró i de qui Neró es va ajudar per suïcidar-se. Un cop assolida la llibertat, Epictet va exercir un mestratge com a pensador de primer a Roma i després a Nicòpolis, a Grècia. Admirat pels emperadors Adrià i Marc Aureli, el seu testimoni ens ha arribat per un dels seus deixebles, Flavi Arrià. L'Editorial Proteus ens n'ofereix una preciosa antologia, sota el títol La saviesa de l'esclau, a cura de la filòloga Maria Teresa Fau, que, després d'una clara i precisa introducció, ens presenta els fragments d'Epictet agrupats en cinc capítols: la vida i la mort, la condició humana, l'actuació responsable: projectes i realitat, la dimensió cívica i les relacions afectives. Lúcid, sobri, rigorós, estoic, les seves idees mantenen avui sovint una vigència sorprenent i es fan oportunes en temps d'adversitats. Ens en diu: "les dificultats posen de manifest com són els homes" o "no és la mort o el sofriment allò que hem de témer, sinó la por al sofriment o a la mort". I ens alliçona quan les dificultats ens aclaparen: "No has rebut el do de la constància? No has rebut el do de la magnanimitat? No has rebut el del coratge?" I ens recorda: "el constructor no ve i diu: "escolteu com parlo sobre construccions", sinó que, una vegada s'ha compromès a fer una casa, la construeix i demostra que en posseeix l'art". Epic?tet ens impressiona quan en llegim: "Ningú no és lliure si no té el domini de si mateix. (...) Un ésser humà no és l'amo d'un altre ésser humà. La vida, la mort, el plaer i el sofriment són els seus amos". Epictet ens recorda que ens cal una distància entre el que som i el que posseïm. Per això fa l'elogi de Diògenes: "tot ho podia deixar anar, tot ho posseïa només superficialment", és a dir, la seva llibertat era forta perquè no era vulnerable als qui pretenguessin atacar-lo arrabassant-li les seves possessions. Quan Epictet es refereix a les qualitats que han de presidir la nostra relació amb els altres, hi esmenta, per exemple, la dignitat, la lleialtat, la fermesa, l'absència de tristesa, la pau de l'ànima. Sí, Epictet proclamava i rei?vindicava la dignitat humana. Ens adverteix: "L'home de bé i com cal ni es baralla amb ningú ni, en la mesura que pot, permet que els altres ho facin". I, sobre els sentiments més íntims, afirma: "Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin per sempre, ets un insensat, perquè vols que allò que no depèn de tu depengui de tu i que allò que t'és aliè et sigui propi. Com és que vols envellir i, al mateix temps, no haver de veure la mort de cap de les persones que estimes?". Afegim-hi un tast de l'Epictet més cívic, que es mostra implacable amb els tirans. Davant de l'amenaça que en rep: "Puc fer que et tallin el coll", replica amb determinació: "Ben dit! No em recordava que calia ocupar-se de tu com de la febre i del còlera".